“La gran Sarah Chang, un dels astres més brillants del firmament musical, ofereix una de les obres indispensables del repertori romàntic: l’espectacular Concert de Dvorák. Res millor per acompanyar-la que el record de les lluites populars que Xostakóvitx va traduir en música en la seva Simfonia núm. 11”. Què en pensaria vostè, esforçat lector d’aquestes línies efímeres, de la crítica de música, d’aquestes paraules que té davant i que transcric del web oficial de L’Auditori? Potser, inadvertit, m’ho podria creure, però els assistents a l’OBC són gent culta, exigent, i ni la virtuosa violinista dels Estats Units és el que allà es diu, tret d’en termes mediàtics, ni el bellíssim i romàntic Concert és indispensable. És un més dels bons en la història de la música, que ja és molt.

I millor no entrar en la segona part de la formulació. He de dir també que algunes de les notes als programes que l’OBC fa arribar a l’espectador deixen a desitjar. Però anem al concert, que és el que mereix atenció: Vassili Sinaiski, el director rus que ens ha visitat per primer cop, és sens dubte coneixedor i degustador dels combats de Xostakóvitx, ja que ha treballat amb solvència, amb sentit del color i bon caràcter la introducció de la Simfonia en Sol menor, tonalitat que apunta el to de tragèdia, encara que el discurs general si bé va assolir relleu, no va tenir intensitat –pel que fa a cohesió– dramàtica en la seva primera part. A poc a poc la versió es va anar assentant molt motivada per la bona feina dels solistes de l’OBC, amb un excel·lent so de les violes en la seva melodia de l’Adagi, que acompanyen els pizzicatti de la corda baixa, i el protagonisme posterior de la percussió.

Una bona feina, en un repertori que, amb directors coneixedors, l’OBC respon a gust. El Concert de Dvorak en mans de la virtuosa violinista Sarah Chang va resultar molt convincent, amb eficàcia expressiva i bon ús de la sonoritat que caracteritza la seva força. No obstant això, com a concepció global, també va resultar com per episodis, sense integració i sentit poètic, a la qual cosa va contribuir una tasca distant del director, el repertori de referència del qual és el rus.