Manon Lescaut Autor: Giacomo Puccini Intèrprets: Maria José Siri, Rafael Dávila, Germán Olvera, Stephen Milling, Matthew Peña, Luigi Roni, David Astorga... Ballet i Cor de la Generalitat Valenciana. Orquestra de la Comunitat Valenciana Direcció: Plácido Domingo Producció: Teatro di Parma, Stephen Medcalf (director)

Tenen la sort, a València, de tenir la vida operística en mans de Helga Schmidt, valenta i hàbil a l’hora de treure recursos d’on sigui, perquè no falti la temporada anual d’òpera, un veritable esdeveniment líric d’una gran qualitat. Aquest any ha disposat, per a l’obra inaugural, de Plácido Domingo com a director d’orquestra i una producció senzilla però elegant, per servir de marc a la sensacional òpera de Puccini. I encara que el Palau de les Arts està immers en les obres d’apuntalament del trencadís, el teatre no deixa pas de funcionar.

Amb la soprano uruguaiana María José Siri la qualitat vocal de la protagonista quedava garantida: com va quedar clar des del primer moment i, sobretot, amb les seves àries In queste trine morbide del segon acte i Sola, perduta, abbandonata del final, la trajectòria de la frívola franceseta de l’Abbé Prévost va quedar esplèndidament dibuixada. El paper del tenor (Des Grieux) és també força exigent. Plácido Domingo em recordava que aquest rol va ser el del seu primer èxit al Liceu, el 1971. Aquí el va cantar amb una veu remarcable i uns aguts de qualitat el tenor Rafael Dávila, que es va moure de manera convincent.Com a Lescaut el teatre ha tingut un destacat baríton sortit del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo, garantia de qualitat vocal i d’un excel ·lent moviment escènic. Molt notable també el paper de Stephen Milling com a robust i irònic Geronte di Ravoir; eficaç el jove Edmondo de Matthew Peña i curiosa la reaparició del veterà Luigi Roni en el paper de l’Hostaler del primer acte.

Molt ben aconseguit el madrigal del segon acte i bon complement el del ballet que no hi hauria fet cap falta però animava el panorama. Una de les escenes més veristes d’aquesta òpera de Puccini és la desfilada de prostitutes condemnades a la deportació, i la veritat és que la direcció escènica en va treure poc partit. Molt bé el cor i lluïda l’orquestra. La direcció musical va suscitar emocions gairebé futbolístiques per part del públic en homenatge a Plácido Domingo.