La Sala Pau Casals de L’Auditori es va omplir de gom a gom per veure el recital del contratenor francès Philippe Jaroussky, tot confirmant la devoció que els aficionats catalans senten per aquest cantant. I aquest ja és un fet destaclable per si mateix: no només el de veure L’Auditori ple a vessar (cosa rara els últims temps), sinó que qui l’ompli sigui un contratenor, un tipus de veu tradicionalment reclòs a àmbits i públics minoritaris, i que ara ja competeix amb força i discuteix la tirànica hegemonia de tenors i sopranos en l’olimp del divisme. Però Philippe Jaroussky no és en absolut un divo, sinó un cantant que sedueix i convenç un públic ampli per la seva forma de cantar i de mostrar-se en concert: una veu prodigiosa que sorgeix de manera natural d’un personatge encantador, dolç i educat en les formes, prudent i modest, elegant i ben plantat, apassionat sobre l’escenari, i amb un sentit musical exquisit (algú en diria “el gendre ideal”!). I tot això s’albira sobre l’escenari, però també ho vam poder constatar en acabar el concert, mentre signava els CD pacientment (i durant més d’una hora) a tothom que li va demanar. I el d’aquest concert era un públic de perfil heterogeni, poc habitual, esquitxat de gent jove i de cares conegudes del món de la cultura i dels mitjans, atrets no pas per un repertori específic sinó per una veu, per un cantant: de fet, la música de Vivaldi s’havia de combinar amb obres d’Scarlatti que a última hora van desaparèixer del programa. Tant és: venim a veure Jaroussky, canti el que canti. El producte global és impecable: tot està meticulosament estudiat i disposat sobre l’escenari, amb els músics dempeus envoltant estratègicament el cantant, gronxant-lo en tot moment; gestos, somriures, mirades, sorgeixen de manera natural i alhora màgica, i captiven el públic. I encara una dada més, significativa: en aparèixer sobre l’escenari de L’Auditori, a l’inici del concert, el públic li va regalar una ovació fervent, entusiasta, d’aquelles que esclaten més aviat al final d’un recital inoblidable o commovedor; Jaroussky no havia fet res més que sortir i saludar, i ja tenia tot el públic a la butxaca. Per totes aquestes raons, i més enllà de la seva enorme categoria musical, podem qualificar Philippe Jaroussky de fenomen en tota regla.

El programa va ser un monogràfic Antonio Vivaldi, amb obres religioses a la primera part i àries d’òpera a la segona, combinades amb breus peces instrumentals (tres concertos i una simfonia) interpretades per l’Ensemble Artaserse, una formació integrada per una quinzena de músics d’altíssim nivell (corda, tiorba i clave) cofundada per Jaroussky i feta a mida de les seves característiques vocals i del seu repertori habitual. I cal remarcar que en comptadíssimes ocasions hem presenciat un conjunt instrumental tan ben compenetrat amb un cantant: amatents a la més mínima inflexió de la veu, mimetitzant-la tímbricament, emfasitzant el caràcter que li donava a cada peça, els músics d’Artaserse van embolcallar la veu de Jaroussky amb una delicadesa sublim, amb un so cotonós, equilibrat i subtil que el va fer volar durant tot el recital. En les obres estrictament instrumentals ja van mostrar un so homogeni, compacte i cristal·lí (amb intervencions memorables d’alguns solistes), però l’acompanyament de la veu va ser formidable, inaudit. És realment un conjunt fet a mida de Jaroussky, el vehicle ideal per al seu lluïment, però també va mostrar una entitat musical que no té res a envejar a les millors orquestres barroques.

L’Stabat Mater, RV 621 de Vivaldi va ser la primera obra que va cantar Philippe Jaroussky, amb una dolçor melangiosa i tenyida d’una sensualitat sorprenent; la fúria i les acrobàcies vocals van aparèixer al motet Longe mala, umbrae terrores, RV 629, resolt amb una solvència tècnica absoluta. A la segona part, les àries de les òperes Orlando finto pazzo, Giustino i L’Olimpiade van destapar l’arsenal expressiu i teatral del contratenor francès, en una exhibició de virtuosisme, agilitats temibles, dosificació del fiato, amplitud i homogeneïtat del registre, sempre amb aquell timbre dolç, ingenu i sinuós, tan genuí i alhora singular d’aquest cantant. Un programa coherent i refinat (inclòs, per cert, en el seu últim treball discogràfic, titulat Pietà, i editat pel segell Erato-Warner) amb la cirereta d’una tanda de bisos que van deixar el públic extasiat i rendit a la veu de l’il·lustre cantant: el fragment del Nisi Dominus, RV 608 que va cloure el recital va ser senzillament estratosfèric.

L’univers líric té un altre astre que llueix amb força i que dignifica un tipus vocal i alhora un repertori minoritari i sovint oblidat. Philippe Jaroussky va ser capaç d’omplir L’Auditori i va deixar captivat el públic; i probablement ho tornarà a fer al Liceu el proper mes de març, en un recital de cançó francesa (titulat Opium) que promet ser de somni.