Intel·ligència en la tria de les obres i sensibilitat extrema a l’hora d’interpretar-les. Aquesta pot ser una manera de resumir el magnífic recital de Javier Perianes. Després de quatre Cançons sense paraules, abordades com a concentrades destil·lacions poètiques i no com a ensucrades peces de saló, el pianista andalús va plantejar un estimulant joc de correspondències entre Mendelssohn i Beethoven. Així, les variacions amb què obre la Sonata núm. 12 del segon van tenir eco en la impecable gradació de les Variacions serioses op. 54 de Mendelssohn. De fet, durant bona part del concert semblava com si l’estil de Perianes, propens a la delicadesa de traç, fos més adient per a aquest compositor que per a Beethoven: la Sonata núm. 12 només es va alliberar de certa rigidesa en un desimbolt final i en el primer moviment de la Sonata núm. 27 la sequedat dels fortíssims va anar en detriment d’un discurs que sí que es va enlairar de manera deliciosa en el segon temps.

Va ser en el tram final del programa, amb la fuga com a fil conductor, on un molt bon concert va passar a un estadi superior. En el Preludi i fuga op. 35 núm. 1 de Mendelssohn van coexistir ímpetu romàntic i claredat polifònica, mentre que la Sonata núm. 31 de Beethoven va rebre una lectura orgànica, amb tots els elements en perfecte equilibri. Amb el Notturno de les Peces líriques de Grieg com a propina vam tornar al terreny de l’efusió íntima on Perianes té pocs rivals.