Els contratenors han entrat, per mèrits propis, en el cercle del prestigi reservat abans a altres tipologies vocals, i avui en dia no hi ha astre més rutilant que Philippe Jaroussky: el cantant francès va ser rebut com una figura per un Auditori ple de gom a gom i va ser acomiadat amb el públic dret. Jaroussky està en un moment, artístic i vocal, pletòric, i aquest monogràfic Vivaldi, tant en la part sacra com en la profana, emfasitzava totes les seves virtuts (nota per als encarregats de màrqueting de L’Auditori: quin sentit tenia el versus situat entre intèrpret i compositor?).

En una sala de grans dimensions i acústica no gaire favorable a les veus, l’instrument del contratenor es va projectar amb suficiència, desplegant un timbre seductor, homogeni en tota l’extensió, i exhibint una tècnica fenomenal: una dosificació minuciosa de l’aire que li permet atacar llargues frases sense despentinar-se i unes agilitats tan vertiginoses com precises que fan perdre l’alè.

Jaroussky va banyar l’ Stabat Mater d’una sensualitat inesperada per ser que es tracta del plany d’una mare per la mort del fill a la creu, mentre que el motet Longe mala, umbrae, terrores va ser una exaltant peça de bravura (l’adjectiu angelical que acompanyava el contratenor és ja massa limitador). L’operística segona part va mantenir l’alternança entre exhibicions de virtuosisme i meandres lírics, com la bucòlica dolçor de la primera ària de L’Olimpiade. L’Ensemble Artaserse creat pel mateix Jaroussky li va donar justa rèplica, amb l’anècdota del segon violí al Concert RV522 canviant a tota velocitat d’instrument amb una companya després de trencar una corda. Una ària de Giustino i una d’ Agrippo emmarcant un fragment del Nisi Dominus van tancar un concert per emmarcar.