Cerca de crítiques

Enquesta

Pato i pa' tot

24/11/2014 |

 

Programa: Obres de Solla, Bernstein, Márquez

Lloc i dia:Teatre de la Faràndula de Sabadell.

Solla: Concierto para Pato y orquesta

Bernstein: Danses simfòniques de West Side Story

Márquez: Danzón. Núm. 2

  

Teatre de la Faràndula de Sabadell. 21-11-2014.

Cristina Pato, piano, pandereta, gaita i veu. OSV. Rubén Gimeno, director.

 

La gestió de l’ OSV configura any rere any una temporada suggerent dins les seves possibilitats econòmiques i el repertori que pot assumir. Per això estén vincles amb entitats, empreses i concursos del país. I també dedica concerts en favor del Banc dels aliments. En la formació i els seus gestors domina l’exigència de mobilitat i promoció a molts nivells. Un altre exemple d’aquestes línies d’actuació va ser el darrer programa: un maridatge musical entre allò que la postmodernitat ha batejat “música” davant “músiques”, sobretot en la fusió de les arrels cultes i acadèmiques amb les urbanes, les populars, el folk i, fins i tot, el jazz i el pop.

D’altra banda, si en el segle XX es van revalorar instruments com l’acordió i, recentment la tenora, la gaita també ha viscut un revival semblant. Bandes sonores amb accent cèltic i la world-music han jugat un paper significatiu les darreres dècades. Per això ens va agradar l’estrena absoluta del Concierto para Pato y orquesta d’ Emilio Solla. És una obra que, entre altres virtuts, recupera aquella idiosincràsia del solista com icona de l’obra al marge del contingut estrictament musical. Tal i com el concep Cristina Pato participa més de la comunicació natural del cos que de la ment. 

Està dividit en tres moviments amb alternança de temps i referències a Galícia i Argentina. El seu llenguatge és una hibridació estilística: l’element clàssic (Dvorak o Rachmaninov en l’essència neorromàntica, en especial al segon moviment) amb una barreja de latin jazz, big-bang i world-music. En el decurs Pato n’és l’epicentre: toca la pandereta, el piano i recita –un text que no apareixia en el programa de mà i que no es va entendre ni amb l’ajut dels micròfons-. Però el més significatiu és la incorporació de la gaita: un instrument que, com la tenora, només s’admet en passatges puntuals. Emilio Solla la reserva pels moments vitals atès el seu timbre excessivament sonor i penetrant. Li discutim no explotar les capacitats melòdiques i apostar per una escriptura amb massa figuracions i agilitats. No obstant, l’obra és suggerent per l’ens experimental i performatiu, pels contrastos dinàmics i rítmics i per la capacitat de simfonitzar móns diferents però tangencials a la manera de la Rhapsody in blue. De la mateixa manera, m’hagués agradat tornar-la a escoltar per a profunditzar en aquestes impressions. Especialment, davant les empàtiques però estèrils notes al programa.

A la segona part i amb hàbils de jocs de llums que induïen a percepcions sinestèsiques, Gimeno i l’orquestra van abordar amb destresa, color i molta energia les “Danses simfòniques” de West Side Story de Bernstein i el conegut Danzón núm.2 de Márquez, aquesta darrera molt popularitzada per Dudamel i els seus joves músics bolivarians. És obvia la filiació torrencial amb compositors de la categoria de Villa-Lobos. El repertori llatino-americà demana a crits entrar en el cànon de les orquestres simfòniques. El públic l’acceptarà per la seductora mescla de virtuosisme i rapsodisme en l’emancipació lingüística i d’identitat que presenten. Un públic que, per cert, a Sabadell ha crescut notablement i ara ha de congregar-se al Teatre de La Faràndula i no al Teatre Principal, de menor aforament.  

 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell