© Antoni Bofill

Sara Cubarsi, guanyadora del Premi El Primer Palau 2013 i del Premi Catalunya Música, acompanyada de la pianista Seungwon Lee, va protagonitzar el concert de cloenda del cicle de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, destinat als joves intèrprets. Prèviament al concert es va fer la proclamació del veredicte i el lliurament de premis d’aquesta edició del certamen, que enguany han recaigut en el violinista Xabier de Felipe i el pianista José María Villegas (segons premis ex aequo) i en l’Aëris Trio (Premi El Primer Palau 2014), en un acte presentat per la periodista Helena García Melero i en el qual va tenir un protagonisme merescut l’empresa Mitsubishi Electric, patrocinadora del cicle.

Amb un programa integrat per obres de Luciano Berio, Bartók i Beethoven, la violinista Sara Cubarsi va deixar palès unes facetes que li auguren un futur més que prometedor en el camp interpretatiu, especialment en la música del segle XX. Violinista d’una tècnica sòlida, va presentar un programa de gran complexitat, iniciat amb la interpretació (de memòria) de la Sequenza VIII, l’obra per a violí sol escrita l’any 1977 per Luciano Berio –tribut a la Xacona de Bach– i que per les seves complexitats de dinàmiques, de diversitat de timbres i d’exigències sonores, va suposar, com descrivia anys enrere el mateix compositor, “una coexistència de les tècniques del violí del passat, del present i del futur”. Cubarsi es mostra molt segura en el repertori de màxima exigència tècnica. Desplega un ampli espectre de sonoritats del violí David Bagué amb què interpreta i que li permeten endinsar-se en aquesta música conceptual, incisiva i pura en si mateixa amb la utilització d’uns recursos tècnics que desplega amb absoluta eficiència. Música plena de sonoritats complexes en què l’enllaç de les cèl·lules melòdiques, el llenguatge avantguardista de l’obra (malgrat ser una obra amb quasi quaranta anys d’història) i les complexitats harmòniques esdevenen una constant que la violinista va resoldre amb eficiència. Aquest estil més avesat a l’explotació dels recursos tècnics, a un ampli domini del color, van motivar que la seva versió de la Sonata de Bartók estigués més d’acord amb les seves qualitats musicals que no pas la interpretació de la Kreutzer. En la Sonata de Bartók conflueixen des del llenguatge de l’Escola de Viena, fins a l’esperit contemplatiu de la música propera al corrent simbolista francès i, per descomptat, en el darrer moviment l’herència del folklore magiar, senya d’identitat de l’estil de Kodály i Bartók.

La bona entesa amb una pianista com Seungwon Lee, eficient, impecable en l’acompanyament i que de fet ja ha actuat en anteriors ocasions amb la violinista, resulta cabdal per poder resoldre totes les complexitats de la música de Bartók. Versió tècnicament impecable a la qual va mancar, però, una certa fluïdesa lírica, una major confrontació de les dinàmiques i un aprofundiment en el si de l’obra, aspectes que la mateixa experiència com a violinista li aportaran. El Beethoven mostrat per ambdues intèrprets en la Sonata a Kreutzer va resultar impecable tècnicament, però encara mancat d’una força interior i un apassionament que fes emergir la confrontació constant de sentiments interiors que tan bé relata Tolstoi en la novel·la homònima, i que han de confluir en una entesa absoluta entre els intèrprets. Un programa de gran exigència tècnica i que ens va permetre escoltar una gran pianista com Seungwon Lee i la guanyadora del Premi El Primer Palau 2013, solista que el proper febrer interpretarà per primer cop a Espanya i amb l’Orquestra de Cambra Nacional d’Andorra el Concert per a violí núm. 2 de Philip Glass.