Ja se’m fa difícil parlar de l’OBC. Hi va haver un temps recent d’il·lusió, però aviat la gestió va caure en l’expedient, i ara, amb un molt bon equip de músics, són els directors els que ens donen carbassa. El senyor Krivine, amb un programa atractiu en coincidències, ha estat incapaç de donar forma artística a la comesa. El programa va començar amb l’Obertura festiva, en primera audició, de Benet Casablancas, obra recent per a orquestra clàssica, amb unes idees atractives de començament, que segueix una mostra del seu llenguatge però a la superfície, i quantitat de recursos que només transcorren sense arrelar. El meu absolut respecte i admiració per la seva obra i la seva persona, però em permeto pensar que l’Obertura dedicada a Xavier Montsalvatge no exhibeix la profunditat i el rigor de la resta del seu catàleg.

La resta del programa va proposar la simfonia número 4 Italiana de Mendelssohn, que Krivine va fer de manera molt lleugera i sense contingut; l’Allegro vivace no és del Somni, és d’una simfonia. Tempo ràpid, sense degustació de la frase, ni llibertat, menyspreant el rallentando, sense profunditat ni contrast; en el tercer va aconseguir millorar una mica la tensió, atret pels solos de trompes. Va tancar el programa la inusual Harold a Itàlia de Berlioz, una simfonia amb parts de viola solista. El to general no va tenir intensitat, amb certa monotonia, i fins i tot va arribar a assenyalar una entrada en el buit. Fa pensar que una orquestra estable no pugui disposar d’un viola per a aquesta comesa i hagi de convidar algú de Berlín. El tancament va ser desconcertant: el director va sortir de l’escena i els músics van aixecar –encara entre aplaudiments– el campament.