Un concert molt atractiu de la Camerata 432 ha fet que aquest aparent compte enrere del seu nom marqui un senyal d’un exitós enlairament. Un ingredient necessari per al bon combustible d’aquest grup d’entusiastes i molt bons músics d’aquí, és la violinista Natalia Prisxepenko, ex-Artemis Quartet.

I ja que hem sortit a l’espai de la feina ben feta, veiem a la nostra vida musical una mica sense rumb, intentant-ho, però molt marcada pel consum i l’oferta dels promotors. Mostra racons d’intensitat creativa pròpia però se la veu mancada d’instruments de programació que ajudin a fer realitat les joves promeses sense un treball sistemàtic. Sobretot en la música de cambra, que ha de ser com un batec constant, amb objectius dia a dia. I és de celebrar que L’Auditori aculli aquestes imprescindibles iniciatives dels nostres joves i ja valorats músics, i que els doni el seu lloc. Però també és important el compromís de la societat a l’hora de reconèixer aquests valors. Existeixen associacions de municipis per a tal o tal cosa. Per què no assumeixen un petit compromís i col·laboren en aquestes iniciatives, tan importants? Esclar, això faria que algun polític cometés la transgressió d’anar a un concert, però crec que no els aniria malament. El centralisme és limitat, ja ho sabem, i és necessari acostar la bona feina, la bona música.

Qualitat, un so homogeni, i afinació en alguns moments impecable va mostrar aquest conjunt d’uns vint músics, a més de convicció i força expressiva. També veiem que és possible l’orquestra de cordes més enllà dels habituals Dvorak i Txaikovski, amb programes intel·ligents: en aquest cas dos camins que es van trobar al voltant del 1920. Obres de Heinrich I. von Biber, músic de finals del XVII amb una entitat en profunditat expressiva i en potència no tan valorat encara, que ens va deixar en el seu Battalia a 10 en re major una magnífica ocasió d’escoltar bon so, excel·lent treball d’arcs i atac, eficàcia rítmica i bones glosses solistes. Sempre en llibertat, fent el discurs una mica interior. I així va ser també en el Concert per a violí en si bemoll de Pergolesi. Excel·lent Prisxepenko, sobrada de tècnica i dotada de gran musicalitat, amb bona feina del continu. I així va ser com Stravinsky, a instàncies del seu príncep rus Diaghilev, va trobar Pergolesi i va emprendre un camí cap al nou Stravinsky, el neoclàssic, aquí presenti amb el ballet Apollon Musagète, del 1928. Números que mostren el geni del rus, i també el seu instint comercial. Però del que no queda dubte és del treball formidable de Prisxepenko i la Camerata 432...