© Lorenzo di Nozzi

Si el 28 d’abril passat Alexander Melnikov, Isabelle Faust i Jean-Guihen Queyras interpretaven al Palau de la Música els concerts de piano, de violí i de violoncel de Schumann al costat de la Freiburger Barockorchester dirigida per Pablo Heras-Casado, aquest novembre hi han tornat per interpretar-ne els trios amb piano. I si llavors la vetllada permetia gaudir de la quasiintegral dels concerts (no es va poder escoltar la Konzertstück per a quatre trompes: veritable rara avis de la programació), en aquesta ocasió ha passat quelcom semblant perquè, tot i tenir la gentilesa de programar els tres trios amb piano de Schumann, no van interpretar la Phantasiestücke, op. 88, escrita també per a la mateixa formació, si bé van brindar-nos-en el primer moviment com a bis, tal com va explicar Melnikov amb una dicció catalana sensacional un cop acabats els penúltims aplaudiments de la nit.

L’entesa entre Melnikov, Faust i Queyras (que compaginen les seves fecundes carreres com a solistes amb el treball estable com a trio) va ser un prodigi de cap a peus. Tots tres són músics de l’alçada d’un campanar que no sols entenen la música de la mateixa manera, sinó que s’han dedicat a treballar-la perquè entre ells hi hagi una entesa gairebé sobrenatural. Només per posar-ne un exemple, Isabelle Faust (amb un Stradivarius del qual sembla que no es pugui separar mai l’arc) i Jean-Guihen Queyras (amb una elegància amb l’instrument de latin lover distingit) eren capaços de fer unes línies octavades amb un mimetisme idèntic en la velocitat de l’arc, en l’articulació i en la respiració. Des del teclat, Melnikov (que al matí s’havia enganxat el polze amb la porta del cotxe!) no es quedava curt al seu costat, i les subtileses que feia amb l’Steinway del Palau feien que l’estómac estigués en una perpètua sensació de pessigolleig feliç. Perquè més enllà de l’absoluta qualitat amb què deien les parts respectives, els tres músics establiren un diàleg entre iguals en el qual –com en una taula rodona de savis no sols erudits sinó també enginyosos– sabien com interpel·lar l’altre a cada moment, en què sobresortien tota mena de gestos còmplices i reveladors. I aquests diàlegs erudits i enginyosos –ja ho sabem– no fan vibrar d’emoció desbordada, sinó que apel·len al gaudi més serè i sostingut de la intel·ligència i el refinament.

La vetllada, doncs, fou extraordinària. Però no sols per l’atenció als detalls, per la cura de cada línia, pel so treballadíssim o pels volums absolutament equilibrats, sinó sobretot per la concepció de les obres presentades. A mans de Faust, Queyras i Melnikov, Schumann apareix transparent i sedós, sense densificar. En comptes de brindar-lo carregat d’un lirisme homogeneïtzador i ennaftalinat, fan que el romanticisme del compositor alemany aparegui en tota la seva nuesa fràgil. Així, Schumann se’ns revela en la seva complexitat incòmoda; i precisament per això resulta encara més bell i tendre. Perquè aquests tres musicassos saben fer-lo aparèixer en tota la seva frescor contradictòria, sense pes i sense ferro, però també sense cap inconsistència, en un diàleg sense grandiloqüència ni exageracions vehements, ple en canvi de loquacitat mordaç i d’eloqüència serena.

Seria bo que aquesta aproximació quedés registrada en un treball discogràfic que esperem amb candeletes. Perquè creiem que és gairebé una necessitat cultural que el seu Schumann (quin luxe haver-ne gaudit a Barcelona!) quedi gravat en algun lloc: no sols per la vàlua del seu plantejament i realització (que proporcionaria un gust incontestable en els oients), sinó per veure cap a on evolucionarà –posem per cas d’aquí a vint anys– la seva lectura d’aquest mateix repertori.