© May/Zircus

Existeix encara, l’any 2014, un rapsode anglès que volta pertot el món amb una personalitat aduladora i coneixements profunds de tota una cultura. El seu nom, fins i tot, és propi d’un personatge literari: Robert King. Al capdavant de la formació The King’s Consort, plegats difonen el repertori barroc del seu país com qui porta una bandera que els defineix, i una fama intocable els precedeix. Fama justa i indiscutible, tal com es va poder comprovar a L’Auditori el 5 de novembre passat. Entre les gairebé dues mil localitats plenes de la Sala Pau Casals es podia notar l’excitació prèvia, expectant, per la gran figura que visitava la ciutat amb el gran nom del repertori anglès, Henry Purcell. Why are all the muses mute? i l’òpera Dido & Aeneas, magníficajoia del Barroc, integraven l’extens programa. Els llums es van tancar, l’escenari ja era ple amb uns músics provinents d’una altra època i la silueta de Robert King, passejant-se per l’escenari, es va girar cap al públic i va pronunciar les paraules següents: “Welcome to London.” La història ja estava servida.

Amb una introducció del director amb la qual ja es va guanyar el favor del públic, la interpretació de la gran lloança musical al rei Jaume II –una obra menor, d’altra banda– ja va deixar entreveure la qualitat colpidora del conjunt i va funcionar com a magnífica introducció al plat fort de la nit que havia d’arribar a la segona part. Va ser amb aquesta Why are all the muses mute? quan ja es va manifestar en tota la seva esplendor el brillant talent en la direcció de Robert King. Més enllà de ser un director únic, la seva actitud canvia en funció del repertori i del conjunt que ha de dirigir. Dempeus quan té The Kings’s Consort en tutti, els seus braços són amplis i magnífics, per esdevenir un clàssic director de cor quan és el torn de les veus de la formació, vocalitzant i gesticulant com un cantaire més. Però a més veiem un tercer Robert King, el més definitori, amb les veus solistes: assegut davant del clavicordi, és músic i director alhora, les seves mans es mouen en un espai petit i inquiet i el segle XVII es desenvolupa davant nostre. Amb el particular solo introductori de l’obra es va presentar el tenor Charles Daniels, que va esdevenir vital, tant en aquesta obra com en Dido & Aeneas, amb una capacitat actoral sorprenent, de la mateixa manera que vam presenciar la impecable tècnica del contratenor Robin Blaze. L’excitació pel Dido & Aeneas no va fer més que augmentar en l’entreacte.

El desplegament dramàtic del Dido & Aeneas de The King’s Consort va ser aclaparador. Amb la interpretació més fidel a l’original que probablement es pot veure avui dia, la suposada versió de concert de l’òpera de Purcell va anar més enllà i tots van representar el seu paper. Així, no es tractava d’un recital, sinó més aviat de pur teatre musical barroc a L’Auditori. Com sol passar amb les interpretacions a càrrec de formacions compactes en comptes de convidats lírics reconeguts en solitari, la interpretació dels papers protagonistes va resultar poc rellevant: la Dido de Lorna Anderson, malgrat l’excel·lent representació del dolor en la seva mort, es va mostrar freda en gran part del seu repertori i la tècnica a vegades va quedar en segon terme respecte de l’actuació dramàtica; l’Aeneas de Peter Harvey (substitució d’última hora de Matthew Brook) va passar desapercebut excepte en brillants moments de lucidesa. Molt bones interpretacions, però secundàries, al costat dels papers –valgui la redundància– secundaris de l’òpera: la fetillera de Robin Blaze, tal com vam intuir a la primera part, va esdevenir senzillament espectacular; Charles Daniels es va mostrar com un actor tradicional que va fer riure tot el públic, i la Belinda de Julia Doyle va enamorar en cada intervenció del seu paper, un dels més lluïts de l’obra de Purcell, sens dubte. Paradoxalment, els moments més brillants d’aquesta òpera van ser l’inici i final de cada escena, quan The King’s Consort es quedava tot sol amb la música de Purcell. Era aleshores quan els sons inundaven la sala de l’Anglaterra del 1687 i semblava que el temps no havia passat: teatralitat, fidelitat i humor popular amb uns músics de primeríssim nivell –sense ànim d’injustícia amb tot el conjunt, quin plaer van ser les danses per a guitarres i quina grandesa la de la composició de Purcell. Per acabar, el regal del discurs propi d’un trobador en la veu de Robert King amb l’epíleg final escrit per Tom D’Urfey i el regust, a la sortida, que hi ha músiques immortals.