El zenit es va situar en el larghetto central, atacat pel solista de forma directa, sense alambinaments, amb una simplicitat que anava a l’arrel de l’emoció més descarnada, mentre que el final va tenir una alada lleugeresa gens incompatible amb la noblesa de mires de Freire.

L’acompanyament desmaiat de l’orquestra va ser el contrapunt negatiu a l’actuació esplèndida del pianista brasiler. Josep Pons va caure del cartell a causa d’una malaltia -què els passa als directors catalans? Ros-Marbà també és baixa en l’ Arabella liceista- i és comprensible que substituir a última hora la batuta convidada mantenint el mateix programa no és feina fàcil. Per això costa saber fins a quin punt el nivell discretíssim del concert es deu al poc temps de preparació que va tenir Alan Buribayev, a les seves pròpies limitacions interpretatives o a una suma dels dos factors. El director kazakh va salvar els mobles i poca cosa més.

La vetllada arrancava amb El rapte de les sabines de Manuel Blancafort, una peça estrenada el 1932 per Pau Casals de brillant orquestració (amb ecos francesos, sobretot Ravel) que va rebre una lectura massa precipitada i confusa. Buribayev també va posar la directa en molts moments de la Simfonia núm.2 de Brahms sense que l’OBC el seguís al mil·límetre. Més preocupat a arribar a bon port, com segurament no podia ser d’una altra manera, Buribayev no va exhibir la cintura necessària per fer justícia a una de les obres més efusives de Brahms. Si no hagués sigut per Freire, un mer concert de tràmit.