Com a inauguració del Cicle de Música Antiga a L’Auditori (un cicle que promet coses importants), el recinte es va omplir per presenciar una reaparició del King’s Consort que dirigeix el seu fundador, Robert King, qui va advertir el públic sobre unes modificacions en el conjunt instrumental destinades a donar un caràcter més aeri a la música del grup. D’entrada va oferir una oda de benvinguda al rei Jaume II Stuart al Palau de Whitehall des de Windsor. Va ser curta: poc després el rei s’enfrontaria amb els seus súbdits per motius religiosos i hauria d’abandonar Anglaterra. Però en aquell moment se li tributava un homenatge amb una obra de circumstàncies, elegant i graciosa, que el King’s Consort va interpretar molt bé.

Després va arribar Dido and Aeneas (1689), l’única veritable òpera escrita per Purcell, molt influïda per la música francesa (en aquell moment la monarquia anglesa havia estat tutelada per Lluís XIV) i l’estructura de l’obra inclou ballets i passatges corals de gran efecte. Cal dir que es va fer amb criteris sobre els quals, com a crític, tinc una cosa a dir: les bruixes que canten en moltes parts de l’obra, cantaven amb la veu contrafeta com de vella, i això és una preocupació realista que no correspon a l’època. L’obra s’havia estrenat en una escola de senyoretes de Chelsea, sota la direcció de Josias Priest, però en la versió de L’Auditori la bruixa major l’ha cantat un contratenor (Robin Blaze) francament bo, amb timbre de contralt, però resulta incongruent en un paper femení. I finalment, l’embriaguesa del mariner (Charles Daniels) la vaig trobar exagerada (va continuar fent el borratxo quan se’n va anar a seure al seu lloc). El que no té discussió és la qualitat del conjunt instrumental. Les veus dels intèrprets principals (Belinda, Dido) no eren gran cosa; sí que, en canvi, va convèncer el baríton Peter Harvey que va substituir el seu col·lega Matthew Brook com Aeneas. Però el conjunt va resultar molt estimulant i el públic va aplaudir prolongadament la funció.