Daniil Trifonov s’atansa al Steinway del Palau de la Música amb passes calculades, uniformes com tecles, i saluda a la russa, com Sokolov, amb una lleugera inclinació de poc més d’un segon… i ja és allí, al piano, com si el públic no hi fos. Curiosament, el respectable agraeix que l’ignorin i -cosa noticiable a la nostra ciutat de melòmans grollers- escolta el concert amb respecte i atenció.

El pianista inicia la transcripció lisztiana de la Fantasia i Fuga en Sol Menor per a òrgan, BWV 542 com si li anés la vida. Atacs d’una desmesurada energia, baixos desbordants i harmonies encara pot meditades, tot amanit amb alguna nota falsa que no és producte de cap mancança tècnica, sinó d’una força desbordant que el pianista sovint no pot controlar. A la Fuga, comencem a intuir el talent de Trifonov, amb pianíssims delirants que no fan perdre intensitat a unes notes articulades amb stacatti d’alta costura. Després arriba l’últim Beethoven (Sonata 32 en Do Menor, Op. 111) i, novament, els baixos sonen opulents i amenaçadors, amb escales disparades com metralladores: el Maestoso ens regala bons detalls sonors, però a Trifonov encara li falta mastegar aquesta música per cercar-hi un relat (Beethoven no demana instants, sinó novel·les que s’expliquin en calma). Però la cosa canvia a l’Arietta, que l’artista interpreta com una meditació, encara més lenta que Kempf, Goode o fins i tot Richter! El nas quasi toca les tecles, alla Gould, l’esquena s’arqueja flegmàtica i el pianista es retorça de dolor. La cara s’endinsa en ella mateixa, com si Trifonov volgués xuclar-se les llàgrimes que no diu: Karenina, Nadedja Mandelstam i centenars d’àvies violades pels cosacs es troben en aquest rostre i en la música que escoltem i ens deixa astorats. Trifonov viatja de la tristesa inicial a la naïvetat de les variacions i acaba la secció ràpida pràcticament a ritme de blues. Feia temps que una interpretació no em deixava tan trastocat. Em vaig fotre tres camels seguits en poques calades.

Tornem-hi. Breu reverència, i l’animalada d’interpretar els Études d’exécution transcendent, S. 139 de Liszt. Com a paradigma, la interpretació de l’onzè (Harmonies du Soir), en què els atacs se succeïen amb tanta rapidesa que l’oient no els podia ni digerir a la velocitat normal. Perquè Trifonov lluita contra ell mateix i és incapaç d’aguantar el tenuto que demana la partitura (escolta’t l’Arrau, Daniil, i arribaràs a cotes impressionants): el pianista és el seu propi enemic, i sembla que cada nova tecla faci carn en el seu patiment, fins caure exhaust al final del concert. Trifonov té un talent que el desborda, que impossibilita la mateixa pervivència calmada en el seu cos i nosaltres -que convivim sovint, fills d’un cert amateurisme, amb aquesta desolació- aplaudim a mansalva fins que ens foten fora del Palau. A l’Ascensor, dos Olds i un Churchill. Com envegem aquesta tristesa tan russa que els mediterranis, simples aficionats, no podem quasi ni intuir. Visca la mare Rússia!