Lucia di Lammermoor - Òpera Catalunya Autor: Gaetano Donizetti, sobre text de Salvatore Cammarano, basat en la novel·la de Sir Walter Scott The bride of Lammermoor Intèrprets: Saioa Hernández (Lucia); Albert Casals (Edgardo); Ismael Pons (Enrico); Xavier Aguilar (Raimondo); Marc Sala (Arturo); Mercedes Gancedo (Alisa); Carles Ortiz (Normanno). Cor de l’AAOS. Orq. Simfònica del Vallès Direcció: Daniel M. Gil de Tejada Producció i vestuari: A.A.O.S. Dir. escènica: Pau Monterde Escenografia: Elisabet Castells Llums: Nani Valls Lloc i data: Teatre de La Faràndula de Sabadell (29/X/2014)

El primer títol de la temporada de Sabadell –que avui inicia al Fortuny de Reus la seva gira per teatres de Catalunya– és un clàssic de la lírica, una de les òperes de Donizetti que per la seva qualitat va resistir l’època en què els desinformats trobaven que les òperes belcantistes no valien res; Lucia, malgrat tot, va sobreviure encara que amb molts talls i deformacions (se li tallaven l’ària de Raimondo, l’escena de la torre i fins i tot de vegades el final del tenor, tan important). A Sabadell les coses es fan musicalment bé i sense talls; va ser un plaer escoltar la direcció de Daniel M. Gil de Tejada, que va portar l’obra amb elegància i un lloable sentit dels moments tenebrosos i amenaçadors de la música (Lucia és una òpera de quan estava de moda tot el tètric: ruïnes, cementiris, enterraments, i tota l’acció és nocturna). La correcta resposta orquestral va anar acompanyada d’una bona tasca del cor.Com a protagonista reapareixia la soprano madrilenya Saioa Hernández, amb una veu de reconeguda bellesa, encara que cal admetre que aquest no és un paper que s’adapti del tot a les seves característiques vocals i per això la gran “escena de la bogeria”, moment clau de l’obra, no va passar d’una interpretació mitjana.Com a Edgardo va aparèixer, alt, escènicament convincent, el tenor Albert Casals, que va interpretar molt bé els primers actes, però va cantar la gran escena final (recitatiu, ària i cabaletta) bastant fatigat, cosa que va treure brillantor a la conclusió, que Donizetti va voler que no fos per a la prima donna, com s’estilava llavors, sinó per al tenor, perquè l’intel·ligent compositor estava apostant per la veu tenoril que havia començat a entrar en la lírica com a galant, ara que havien desaparegut els castrati.

El dolent de l’òpera és el baríton, com gairebé sempre, i Ismael Pons hi va aportar la seva ben coneguda solidesa vocal, causant l’esplèndid efecte a què ens té acostumats. Xavier Aguilar, que ha crescut vocalment de manera notable, va cantar el sacerdot Raimondo; li falta una mica de món en escena, però vocalment funciona molt bé. Celebrem que Marc Sala va cantar molt bé el rol d’Arturo, un paper breu però compromès. Mercedes Gancedo va actuar molt bé com a Alisa i Carles Ortiz va completar el repartiment com Normanno. El públic, una mica fred al principi, va acabar aplaudint amb intensitat la tètrica història de Lucia, basada en fets reals.