Cerca de crítiques

Enquesta

Rameau, dos segles abans de Xostakòvitx i Sibelius

27/10/2014 |

 

Programa: Temporada OBC. El piano de Yuja Wang

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

OBC. Victor Pablo Pérez, director. Yuja Wang, piano. Mireia Farrés, trompeta. J.Ph. Rameau, Hyppolite et Aricie. D, Xostakòvitx, Concert per a piano, trompeta i orquestra en Do menor, op. 35. J. Sibelius, Simfonia núm. 2 en Re major op. 43

En un altre moment m’hagués semblat bé. O bé si rere aquesta programació a priori incoherent hi hagués alguna idea comuna, alguna connexió, per forçada que sigui, podria entendre-ho. Però, sincerament, què aporta ara que una orquestra simfònica clarament orientada al repertori del XIX cap a aquí interpreti música barroca? Quin sentit té aquest anacronisme? No el sé veure, m’ho miri com m’ho miri. Si l’objectiu era omplir els 20 minuts de la primera part, una obra contemporània, per exemple de Casablancas, compositor resident d’enguany, o de Vivancos o de Guinjoan o de Guinovart, per buscar només exemples nostrats hagués fet més coherent el programa. Potser un caprici del director de pas? Ho trobo desconcertant.

La interpretació d’una OBC reduïda a una trentena de músics de les dues primeres Suites d’Hyppolite et Aricie de Rameau va ser correcta però la sonoritat requerida és la de Le Concert des Nations. Si sortosament tenim a casa nostra bones orquestres per aquest repertori quin és el sentit de tot plegat?

Després d’aquest inadequat inici, el plat fort del vespre -o almenys l’obra i intèrpret que donava nom a la vetllada- la primera col·laboració de la mediàtica Yuja Wang amb l’OBC interpretant el divertit, lleuger i delicat Concert per a piano, trompeta i orquestra en Do menor op. 35 de Xostakòvitx. Contundent entrada amb un vestit i talons impossibles d’una pianista amb una tècnica impecable i bona expressió molt ben acompanyada en un discret segon pla de la trompetista catalana Mireia Farrés i d’una corda de l’OBC que ha agafat el to i que en els darrers concerts ens ofereix una sonoritat molt ben treballada. La pianista xinesa va acomiadar-se d’aquests dies per Barcelona (fa uns dies interpretant Brahms amb el violinista Leonidas Kavakos) donant la impressió que li costava més mantenir-se dreta sobre les agulles amb que es va torturar que no pas regalar-nos una magnífica adaptació de l’Havanera de Ravel per a trompeta i piano. Veurem com madura aquesta intèrpret

Després de la pausa una bona Segona de Sibelius on la corda va tornar a estar a un nivell molt alt amb un so dens com es requeria, aportant la calidesa necessària als nombrosos passatges mediterranis de l’obra i una hàbil direcció de Victor Pablo Pérez extraient adequadament l’afilada fredor dels metalls i amb un gran crescendo final, majestuós i èpicament expansiu. 

 

Nota: Un comentari apart pel comportament de part del públic que amb constants estossegades va estar a punt d’amargar el vespre d’oients perepunyetes i primmirats com aquest que els comenta la vetllada. No vull pensar quin serà el comportament quan comenci a arribar el fred! La segona aparició d’un mòbil aquesta temporada i la fugida d’alguns oients abans de finalitzar la interpretació són altres exemples que voldríem no haver de tornar a comentar.

Ignasi Albors
Catclàssics