Cerca de crítiques

Enquesta

"Oedipe" de G. Enescu

Vèncer el destí

7/6/2003 |

 

'Oedipe', d'Enescu. Esa Ruuttunen, Gleb Nikolsky, Robert Bork, Donald Litaker, Heidi Brunner, Laura Nykänen. Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor Madrigal. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Lawrence Foster. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 5 de juny.


Composta al llarg de dues dècades i estrenada el 1936, Oedipe és una d'aquelles òperes singulars, alhora desmesurades i fascinants, que de tant en tant puntuen la història del gènere. Enescu no es va estar de res, ja que l'obra segueix tota la trajectòria vital d'Èdip, des del naixement fins a la mort, amb un poètic llibret d'Edmond Fleg que resumeix amb habilitat els episodis fonamentals, donant-los, a més, un gir interessant. L'enigma plantejat per l'Esfinx mostra sense embuts aquesta òptica diferent: qui és més gran que el destí?, pregunta la criatura, a la qual cosa respon, desafiant, Èdip: "l'home". El fill de Jocasta no pot evitar cometre, involuntàriament, tots els crims profetitzats, però la seva rebel·lió constant contra els designis del destí, els seus intents desesperats per no ser l'assassí del seu pare i l'espòs de la seva mare li permeten arribar a un estat de serenitat i transfiguració mística. Innocent, finalment Èdip pot vèncer el destí.
La música d'Enescu presenta la frondositat habitual de molts títols d'entreguerres, amb elements que beuen de la sumptuositat sonora postwagneriana (no gaire llunyana d'un Strauss) i de l'atenció impressionista al color, tamisats per elements del folklore romanès, tot plegat amb una sàvia dosificació de recursos instrumentals i vocals (que abracen del crit a l'sprechgesang) que subratllen l'ominosa força de la tragèdia. Lawrence Foster coneix com pocs aquesta partitura i la seva direcció va sortir afavorida per una familiaritat convertida en una lectura fluida, malgrat petites i puntuals caigudes de tensió, i atenta a la justa caracterització de cada escena, ja fos el to irreal de l'enfrontament amb l'Esfinx, la cataclísmica revelació dels orígens del protagonista o la quasi parsifaliana beatitud final. Per això són encara més de lamentar els cops de tisora efectuats a la partitura. L'OBC va visitar el fossat del Liceu amb resultats en conjunt encomiables que feien justícia a la rica paleta sonora d'Enescu, si bé és de suposar que en la segona sessió, demà, de l'obra, el nombre d'imprecisions haurà baixat. La suma del cor del Liceu i el Madrigal va tenir resultats contundents.
Es poden posar força peròs a la prestació vocal d'Esa Ruuttunen (un timbre afeblit i ressec a l'agut, un sentit a vegades relliscós de l'afinació), però, fins i tot en una versió concertant, el seu Oedipe va tenir una punyent estatura tràgica. El rude Tirèsies de Gleb Nikolsky va estar acompanyat per la Jocasta un punt àcida de Heidi Brunner, l'Esfinx poc enigmàtica de Laura Nykänen, l'ajustat Creont de Robert Bork, el nítid Pastor de Donald Litaker i l'eficaç Sentinella d'Arutjun Kotchinian. Part del públic del Liceu no va poder vèncer el seu destí refractari a la novetat i va marxar a l'entreacte, però els que van superar la mandra auditiva van aplaudir calorosament els artífexs del concert, sobretot Lawrence Foster.


Xavier Cester
Avui