Inoblidable concert. Poques vegades es dóna una conjunció tan extraordinària com la de dijous a la nit a l'Auditori, en la inauguració de la 31a temporada d'Ibercamera. El debut en el cicle de la imponent Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia, amb el seu jove i prestigiós titular Daniel Harding al capdavant, i la del gran pianista Paul Lewis, unides a un programa d'inqüestionable atractiu, van satisfer del tot les exigències dels melòmans que van acabar expressant el seu entusiasme amb encesos bravos. El regal d'una suggestiva propina, amb la Variació número 9 d'Elgar, va acabar d'omplir el got de les emocions de la intensa vetllada.

Música de primera, amb una interpretació pletòrica d'homogeneïtat, transparència, claredat sonora i un perfecte ajust de tots els elements tant en el Concert per a piano, número 3 de Beethoven com en l'exuberància descriptiva de l'híbrida primera simfonia de Mahler, Tità, en què la formació sueca va assolir cims difícils de recordar en aquesta obra de gran riquesa melòdica. Titànica va ser l'execució d'uns intèrprets entregats al seu director, un confés mahlerià que ha trobat l'orquestra idònia per desenvolupar el seu discurs musical.

NIVELL D'EXCEL·LÈNCIA / Amb el concert de Beethoven, Lewis va tornar a demostrar la seva categoria interpretativa, allunyada de qualsevol artifici, arribant a un nivell d'excel·lència tant en l'aspecte individual com en el del diàleg amb una formació que no es queda en un segon pla com passa tantes vegades. L'intercanvi sonor es va fer especialment notable en el joc entre el solista i els instruments de fusta.

Classicisme de llibre en la recreació d'una obra que s'obre amb una extensa introducció orquestral de caràcter heroicotràgic, però que després cedeix al pianista el seu paper preponderant fins a arribar al dinàmic i lluminós Rondó final. Un bis, amb un deliciós alegretto de Schubert, va arrodonir la magnífica actuació del músic britànic.

No hi ha paraules per definir l'aclaparador desplegament sonor de la simfònica sueca amb Mahler. Harding va extreure el millor d'una formació en hores altes. El director, menut i lleuger, no necessita excedir-se en el gest per dominar l'escena i transmetre tots els matisos de la partitura.

El seu és un viatge als sentiments més purs tant en els passatges d'aurèola més poètica com en els grandiloqüents, com ara el despertar de la naturalesa inicial o l'apoteòsic pas final de les tenebres a la llum. Una corda de somni, els exultants metalls, les envoltants fustes o la rotunda però mai desbordada percussió van aconseguir portar-nos a aquella emoció musical que fa eriçar la pell.

Gran començament d'una temporada que comptarà amb altres orquestres i batutes de luxe, com les de Gatti o Guerguiev, i solistes com Pires, Pollini o Pogorelich. Busqueu un forat a l'agenda.