Cerca de crítiques

Enquesta

'El capvespre dels déus', darrer capítol de l'Anell, al Liceu

Apoteosi wagneriana

25/5/2004 |

 

'Götterdämmerung', de Wagner. Deborah Polaski, John Treleaven, Matti Salminen, Falk Struckmann, Günter von Kannen, Elisabete Matos, Julia Juon. Direcció d'escena: Harry Kupfer. Escenografia: Hans Schavernoch. Vestuari: Reinhard Heinrich. Il·luminació: Franz Peter David. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Director: Bertrand de Billy. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 23 de maig.

La fórmula de l'èxit? Un bon repartiment, una bona direcció musical i una bona posada en escena. Sembla fàcil, però no ho és gens. El Liceu ha aconseguit aquesta quadratura del cercle en la seva aposta per un Der Ring des Nibelungen sense caps per a lligar que va arribar a la seva apoteosi en la partitura més extensa del cicle, Götterdämmerung. Quan, al final de la representació, un dels artífexs de l'èxit, Bertrand de Billy, va aparèixer dalt de l'escenari acompanyat per tots els músics de l'orquestra, la imatge va ser ben representativa de l'esforç de les forces estables del teatre i del seu titular per dur a bon port el vaixell al mateix temps que suposava un perfecte punt final al no sempre fàcil periple del director francès com a director musical del Liceu.

La imatge, tanmateix, tenia altres implicacions si recordem que també Daniel Barenboim solia saludar a l'escenari amb els seus músics en les visites que feia al Teatro Real amb la Staatsoper de Berlín -la companyia que, justament, va estrenar el muntatge vist al Liceu-. De fet, salvant totes les distàncies, la lectura de De Billy va tenir més d'un punt de contacte amb les del seu col·lega argentí, com la recerca d'un so concentrat i els contrastos entre moments d'estàtic lirisme i arrauxaments sobtats, sobretot als finals dels dos primers actes. Hi va haver un cert relaxament de la tensió respecte a la jornada precedent i alguns petits accidents del metall, però en el seu conjunt l'orquestra va lluir al nivell que hauria de mantenir al llarg de tota la temporada. La batuta de De Billy no va defallir i va brindar passatges de gran bellesa (la resplendent sortida del sol al pròleg, amb una corda embolcalladora) i d'enjogassada lleugeresa (el diàleg de Siegfried amb les filles del Rin), tot excel·lint en els grans frescos de la Marxa fúnebre -de noble monumentalitat- i la ben graduada immolació final de Brünnhilde, després de la qual va surar, alliberador, el tema de la redempció per l'amor, un tema que, no per casualitat, fins a aquest punt només havia aparegut un cop a la Tetralogia, quan Sieglinde lloa Brünnhilde al tercer acte de Die Walküre.

"La música mai s'atura, és com la gènesi de totes les coses, pot començar un altre cop des del començament, transformar-se en quelcom diferent, però mai s'acaba". Així com aquest comentari de Wagner sobre el final del Ring que Cosima Liszt recull al seu diari fa pensar en un perpetu renaixement, també Harry Kupfer culmina la seva posada en escena amb un nou començament després del cicle de destrucció que es clou amb el capvespre dels déus: mentre Alberich veu com se li desfà a les mans el cobejat anell, dos nens es refugien al costat d'un branquilló del freixe sagrat que Wotan va profanar al començament de tot plegat. Un bri d'esperança enmig del no-res? La magna obra de Wagner admet una gran varietat de lectures i interpretacions i no hi ha dubte que la de Kupfer és força coherent en la seva visió crítica respecte a les ànsies de poder i els seus efectes destructors, i en la seva realització visual. Un cop més la direcció d'actors va ser d'una precisió mil·limètrica, i si alguna solució pot ser discutible (la darrera trobada entre Wotan i la seva filla), d'altres són especialment perspicaces (la vacuïtat dels gibitxungs és cosina germana de la mostrada pels déus a Das Rheingold).

Deborah Polaski va ser un cop més una Brünnhilde d'eloqüència corprenedora, ja fos en silenci (al quedar-se sola quan Siegfried marxa d'aventures) o explotant al màxim una veu que, tot i l'usura lògica després de lustres freqüentant el repertori més feixuc, manté tota la seva força commovedora. La ràbia i el despit per la traïció de l'heroi o la set de venjança van ser tan ben traduïdes com la suavitat amb què va dir, amb un fil de veu, "descansa, déu", en una esplèndida immolació. Un pèl més tibant que a la jornada precedent, John Treleaven va donar la justa mesura del seu Siegfried eminentment líric en una mort exposada amb primor. Matti Salminen va tornar al Liceu, després de massa anys d'absència, amb un Hagen terrorífic i verinós, negre com el carbó, mentre Günter von Kannen repetia el seu clàssic Alberich cada cop més a prop de l'sprechgesang. Fent un parèntesi de les seves tasques divines, Falk Struckmann va donar un relleu vocal inusitat a un Gunther d'hilarant petulància (la indisposició anunciada no es va notar gens ni mica). Julia Juon va ser una imprecant Waltraute, més segura a l'agut que en un greu més pàlid, alhora que era un terç de l'eficaç equip de Nornes completat per Leandra Overmann i Elisabete Matos. La soprano portuguesa també va doblar com a Gutrune, però és més culpa de Wagner que no pas seva que el paper no sigui gaire lluït. Cristina Obregón, María Rodríguez i Francisca Beaumont tancaven l'equip com unes empolainades filles del Rin.

El Liceu ha demostrat que pot presentar un òptim Ring. És massa utòpic esperar que algun dia n'ofereixi un de propi?
Xavier Cester
Avui