MÚSICA CLÀSSICA OBC Intèrprets: Elisenda Pujals, soprano; Lauri Vasar, baríton; Cor Madrigal i Cor Lieder Cambra Director: Emmanuel Krivine Lloc i data: L’Auditori (17-19/X/2014)

Continuen els concerts amb poc rumb de l’OBC, i no precisament pels bons músics que la componen, sinó pels directors que es contracten. I en aquest cas, a més, amb l’afegit que es tracta del “principal director convidat”. En efecte, el senyor Emmanuel Krivine, que ha mostrat fins ara en les seves presentacions ser poc més que un bon professional, es manté com a tal. Quina herència que ens deixen i que se suma a la del llunyà titular. Els directors són molt cars i hi ha luxes que realment no ens mereixem.

El concert d’aquest cap de setmana va mostrar la capacitat de l’orquestra, la seva cohesió i compromís amb l’expressió, en la Simfonia en re menor de César Franck, obra que se sol tocar molt poc i que és un formidable exemple de l’exercici de les tensions i l’expressió que va resultar en una versió correcta, atractiva en alguns moments, tot i el gest tan poc clar del director. Crec que ha de ser molt difícil seguir- lo amb una mà que diu una cosa i a la mateixa la batuta que ho barreja tot. Un tempo una mica ràpid va impedir gaudir de l’horitzontalitat de la frase en el segon moviment, que, és cert, és allegretto, però amb tendència a baixar una mica.

La perla del programa, almenys per al públic, era el Rèquiem op. 48 de Gabriel Fauré, per al qual es va comptar –amb excel ·lent criteri, ja que són cors que fan avenços substancials amb aquests compromisos– amb el Cor Madrigal i el Cor Lieder Cambra (que dirigeixen Mireia Barrera i Elisenda Carrasco), i que van mostrar que havien fet un treball substancial. Eficaços i sensibles en les gradacions dinàmiques al Sanctus, van saber brodar l’emoció del Paradisum. No obstant això, l’entramat orquestral no va ser gaire acurat amb els volums, i la imprecisió abans comentada del director va contribuir a certa inseguretat de conjunt. Dels solistes gairebé és millor no parlar-ne. No sé amb quin criteri els van seleccionar, potser la soprano pel seu aire i timbre de veu infantil, encara que la seva inestabilitat no va col·laborar a la naturalitat que vol mostrar aquesta obra, i el baríton una mica millor, tot i que amb una curiosa accentuació.