Cerca de crítiques

Enquesta

'El capvespre dels déus', darrer capítol de l'Anell, al Liceu

'El capvespres dels déus', al final de l'escapada

25/5/2004 |

 

DIRECCIÓ ESCÈNICA Harry Kupfer
DIRECCIÓ MUSICAL Bertrand de Billy
LOCAL Gran Teatre del Liceu
DATA 23 de maig

Un text precipitat que parla de temes d'actualitat, potser massa.

A l'escenari, desenes de figurants miren en pantalles de televisió com el foc purificador destrueix tot el que troba, incloent-hi l'estatge dels déus, fins que el Rin, desbordat i amb el seu anell recuperat, cobreix el món. Llavors apareix una parella de nens, amb un llum a la mà, deixant a l'esquerra, expectant però supervivent, el nibelung Alberich (el primer que va robar l'or del Rin i que va donar origen a l'aventura), i es dirigeixen a l'extrem oposat de l'escenari mentre el quadro dels figurants es tanca en forma de guillotina.

No és el final d'El capvespre dels déus (Götterdämmerung) que culmina la Tetralogia al Liceu, sinó el de la primera versió de Harry Kupfer, estrenada a Bayreuth el 1988, quan el mur de Berlín encara no havia caigut i paraules com perestroika i glasnost eren pa quotidià dels diaris. ¿Què han canviat el director berlinès i els seus ajudants, l'escenògraf Hans Schavernoch i el dissenyador de vestuari Reinhard Heinrich, en aquesta seva segona Tetralogia? Poques coses, però una és molt significativa: tornen a sortir dos nens, ara amb un freixe jove (l'arbre mític del pròleg i leitmotiv visual de la Tetralogia) que planten, però abans Alberich ha tingut en poder seu una altra vegada l'anell, en un crescendo insuportable perquè sembla que Kupfer resoldrà l'immens fresc de Richard Wagner amb una provocació.

No: l'anell es desfà entre les mans del nibelung. Ha caigut el mur, l'URSS ja no existeix, el terme globalització s'ha imposat contra tots els llibres d'estil, les guerres són avui preventives i els miracles (Hagen no pot arrabassar l'anell de la mà de Siegfried perquè Gunther l'hi impedeix) ja no existeixen. Però els diners segueixen sent sinònim de poder, i això últim de diners. La Tetralogia com a exemple de pura dialèctica marxista. Però, a més a més, en mans de Kupfer i el seu equip, d'emoció i espectacle, d'òpera en pur estat de gràcia.

Darrere i a força distància va l'orquestra del Liceu respecte a la visió de Kupfer. Menys inspirades que a Siegfried, durant la tarda de l'estrena les trompes van tornar a estar en alguns passatges una mica descuidades, i Bertrand de Billy va dirigir sovint d'una manera massa tímida, amb variacions de temps inconseqüents i un treball de dinàmiques no gaire encertat: la intensa participació del cor en El capvespre dels déus i la cèlebre marxa fúnebre en honor de Siegfried haurien d'haver commogut fins i tot els fonaments del teatre. Però, fetes aquestes excepcions, es pot dir que el treball global no deixa de ser satisfactori i que l'orquestra barcelonina ha ofert una Tetralogia no impecable, però sí de mèrit.

John Treleaven va culminar el seu Siegfried de timbre lluminós, juvenil i una mica inconscient, incapaç d'entendre en què consisteix el poder de l'anell que posseeix i disposat a abandonar Brünnhilde per buscar no se sap quines aventures, titella en mans d'un Hagen a qui Matti Salminen aporta una tremenda dosi de negra amargura, i enamorat per engany d'una Gutrune a la qual Elisabete Matos dóna cos però no fondària. Falk Struckmann, el Wotan de les tres anteriors entregues (a qui Kupfer fa reaparèixer en El capvespre en un moment clau com a figurant mut), va ser un Gunther tocat diumenge per una crisi al.lèrgica; però una sola frase seva --"¡Pobre de mi, el més miserable dels homes"-- il.lustra aquest matís de profunditat que a vegades es troba a faltar en altres cantants, espècie de leitmotiv que el sotasignat ha usat per referir-se a Deborah Polaski, exquisida Brünnhilde d'aquesta Tetralogia barcelonina.

La soprano nord-americana té els mitjans i l'experiència del personatge (ella va cantar en la primera Tetralogia muntada per Kupfer), però es manté a ratlla, llegint al peu de la lletra la partitura, amb totes les seves notes altes, sí, però sense participar del pathos salvatge imposat per la direcció d'escena: la seva immolació és l'últim i desesperat beau geste d'una òpera absoluta nascuda per tocar, per sempre més, les consciències de tots aquells que hagin assistit, meravellats, a les metamorfosis d'un anell robat al llit del Rin. Quan encara hi havia déus.
Joan Anton Cararach
El Periódico