Autor: Verdi, sobre llibret de F. M. Piave basat en La dame aux camélias, d’A. Dumas fill. Intèrprets: Patrizia Ciofi (Violetta Valéry); Charles Castronovo (Alfredo Germont); Vladímir Stoiànov (Giorgio Germont); Gemma Coma Alabert (Flora); Miren Urbieta Vega (Annina); Marc Canturri (Marquès d’Obigny): Jorge Rodríguez Norton (Gastone), Toni Marsol (Baró Douphol), Josu Yeregui (Dr. Grenvil). Cor i Orquestra del G.T. del Liceu. Director del cor: Peter Burian Dir. musical: Evelino Pidò Direcció d’escena: David McVicar; escenografia i vestuari: Tanya McCallin Producció: G.T. del Liceu Scottish Opera. Welsh National Opera, Teatro Real de Madrid Lloc i data: G.T.L. (14/X/2014)

Amb una certa solemnitat (catifa vermella, recepció final al foyer amb els cantants i el públic convidat) s’ha inaugurat la temporada d’òpera que de fet havia començat ja amb el Barbiere di Siviglia al setembre. S’havia anunciat aquesta funció com a una Traviata “diferent” i la producció de David McVicar ha sabut crear ambients i situacions molt adequats a la història verdiana, començant per la festa de la casa de Violetta, amb cortinatges pesats i un cert ambient de llibertinatge, un xic lluny de la festa elegantíssima que sol representar-se. Violetta es movia amb rapidesa amb la vivaç Flora de Gemma Coma

Alabert, i un Gastone de veu una mica rara feia la presentació d’Alfredo, l’excel·lent tenor nordamericà Charles Castronovo, debutant aquí, i que ja en el brindis inicial va demostrar qualitats que es van confirmar en les escenes següents, sobretot en l’ària del segon acte (amb la cabaletta “O mio rimorso” sense el sobreagut que Verdi no hi va posar).

En canvi Patrizia Cioffi va començar amb una veu molt apagada i només en el transcurs de la nit va anar adquirint el to que li va permetre fer un darrer acte que va arribar a ser fins i tot emocionant. El baríton Vladímir Stoiànov va aparèixer en el segon acte com Giorgio Germont i la seva actuació amb la Cioffi i sobretot l’ària “Di Provença il mar” van ser saludats amb un entusiasme potser una mica exagerat i tot. L’escena de la casa de Flora, amb el ballet de les gitanes i dels toreros, va agradar força, també més del que mereixia, però el desenvolupament del moviment escènic, amb el duo de Violetta i Alfredo, els insults d’aquest i la serena intervenció de Giorgio Germont van quedar molt ben resolts, amb una acuradíssima intervenció del cor en el poderós concertant.

El millor va ser l’últim acte.

L’orquestra, que va funcionar bé amb Evelino Pidò (debutava al Liceu), va interpretar un intermezzo modèlic i les escenes finals de l’òpera van satisfer els espectadors que ja enyoraven una òpera com aquesta, que no vèiem al Liceu des del 2002. Llargs aplaudiments per a tots, entre els quals citarem el Marquès d’Obigny de Marc Canturri, el sobri Douphol de Toni Marsol i l’excel·lent Annina de Miren Urbieta Vega.