Queda clar que aquesta orquestra, excel·lent, encara que sigui redundant dir-ho, és de festival. I ho dic en el sentit que té una línia de treball que abunda en la brillantor i alhora en la recerca de nous camins expressius, no tant potser en el repertori sinó en la seva pròpia feina quotidiana. Cantar és amb molta freqüència una cosa allunyada –com ho és ballar, i de vegades dóna bons efectes en l’estudi del fraseig– dels músics d’orquestra, tot i això aquests ens sorprenen amb polifonies brahmsianes al final d’un concert o amb aquest regal que va ser El cant dels ocells en les veus de violins, trompetes, trompes i fins i tot timbals, i solen distingir-se entre ells una bona secció de sopranos. Festival també quan els seus programes són bastant meditats. En aquest cas els quatre últims lieder de Richard Strauss, i Cançons del camarada errant de Mahler, culminant la festa amb la seva Quarta Simfonia.

La versió del concert va ser molt digna, clara i amb un crescendo expressiu. No sé per què –com en tot el programa– l’expressió i la tensió del discurs es va anar decantant i assumint força a partir del segon moviment de la simfonia, mentre el començament va resultar un excel·lent mosaic de les seves diferents seccions però sense la necessària conjunció o tensió global. I va anar per bé, frescor d’aire despreocupat, color, sensibilitat gairebé poètica, magnífica respiració de la corda i cohesió en el so, contrastos –una cosa que va faltar en el moviment inicial– i formidables solistes.

Al marge de l’orquestra, en la Simfonia, la soprano Miah Persson ens va deixar una versió íntima, de veu molt dolça, amb gràcia expressiva i en un context de transparència orquestral. De veu no gaire potent en projecció, va cantar al començament del concert els quatre últims lieder de Strauss, en els quals, sobretot al començament, l’orquestra –ja per la seva pròpia escriptura i per cert desinterès del director en moderar el so– va ser inclement amb el seu volum de so i no va tenir lloc la necessària simbiosi expressiva, ja que ella no va manifestar el seu dramatisme. D’orquestra més transparent, Mahler si que va mostrar, en els seus Lieder eines fahrenden Gesellen, la seva potència expressiva, amb el baríton Christoyannis, que va imposar el seu caràcter i sensibilitat vocal en aquest petit i deliciós cicle en què va deixar veure potència, color, i sobretot un fraseig elegant i subtil.