Ivan Fischer i la Budapest Festival Orchestra van confirmar ahir al Palau allò que molts hem intuït en les seves gravacions: som davant d’una de les millors orquestres d’Europa i, potser amb Hengelbrock, d’un dels mestres més interessants del món. Ahir, de fet, vàrem abandonar per uns instants l’exasperant rutina de les programacions i la vida musical barcelonina per enfrontar-nos de nou a allò que hauria de ser un concert: un espai de descoberta on celebrem noves obres o descobrim els racons de les partitures que ja coneixíem amb un nou aire. Una cosa rara, darrerament…

Així va passar parcialment amb els Vier letze Lieder de Strauss, ben defensats per la soprano Miah Persson, tot i algun agut calat, una dicció alemanya millorable i manta “variacions” del text totalment inapropiades. L’orquestra va entrar un pèl freda, amb una corda descafeïnada al Frühling i l’excelsa trompa del September encara flairant el camerino. Però, ben entrat Beim Schafengehen, la màquina va iniciar el recital amb un final d’una bellesa aclaparadora, com si Fischer es trobés dirigint els darrers compassos de Die Walküre. Després, a Im Abendrot, el mestre ens va mostrar una de les obsessions en les seves interpretacions: la cura per la claredat de les veus, amb uns espirals als violins que -literalment- quasi podíem mastegar. Fet l’aperitiu, el baríton Tassis Christoyannis va oferir-nos una molt aplaudida versió dels Lieder eines fahrenden Gesellen. Discuteixo l’alegria del respectable, car la veu del cantant grec em va semblar excessivament atenorada (va patir molt per arribar a les notes finals de l’immens Die zwei blauen Augen von meinem Schatz), amb massa tendència a confondre l’apianament amb aflautar el timbre per caprici: molt gest d’emoció i mirades a l’infinit, xato, però -de veu- més aviat poca.

Però la cosa tot just començava. Quina Quarta de Mahler ens va regalar Fischer! Amb la disposició romàntica-berlioziana de l’orquestra (contrabaixos i arpa al fons de l’escenari), Fischer s’aproximà a la clàssica amb un primer moviment d’un galantisme extravertit, resseguint Mozart i Haydn a cada compàs, cercant els instants de sorpresa en l’aparició de cada tema amb una gràcia inaudita. El segon moviment va ser, literalment, divertit. Sí, divertit! Fischer va esprémer perfectament les giragonses de la secció de vent amb una picardia fora mida. Per moments, en aquest Im gemächlicher Bewegung, l’orquestra va sonar com una escandalosa banda de bohemis: Mahler estaria encantat amb la fanfàrria! Al moviment lent, Ruhevoll, Fischer va aconseguir un so de corda miraculós, amb uns pianíssims estratosfèrics i una sorpresa final, en forte, que va estar ben a punt de produir crisis cardíaques a les padrines de la secta Palau 100. Feia temps que no sentia un moviment tant ben tramat! Quina meravella, per fi!

Acabada la simfonia, el Palau va viure un dels seus bisos més delirants i emotius de la seva història. Els músics de l’orquestra, dempeus i partitura en mà, van cantar a capella una versió d’El Cant dels Ocells en un més que correcte català. Va ser el punt final perfecte d’un esdeveniment meravellós. Això és un concert! La resta, mandangues.

PS.1- Entrada la nit, celebràrem l’alegria que em contagià el concert amb l’Àngel a l’Ascensor: amanida de favetes, puré amb quatre gambes i unes peres amb formatge. Ho regarem amb cervesa, Old i un Partagàs número 4 que no se saltava un gipsy i que em vaig fumar a la salut dels hongaresos.

PS2.- Avui, vaig a veure la cortesana tísica al Liceu. Continuarem informant.