Cerca de crítiques

Enquesta

Sempre una primera vegada

15/10/2014 |

 

Programa: L'OBC i la Simfonia del Nou Món

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

 

Continuen els primers passos de la nova temporada de l’OBC. El passat dissabte, sota la batuta convidada de Michal Nesterowicz, va oferir una vetllada simfònica dominada per l’imponent Simfonia núm. 9, “del Nou Món” de Dvorák, però on el veritable protagonista i triomfador acabà sent el pianista Simon Trpceski.

Tot just fa uns dies, l’aleatòria i despreocupada conversa que mantenia amb una cantant va derivar cap a un aspecte molt concret de la interpretació musical. La qüestió radicava en si una comprensió eminentment tècnica de l’instrument i la partitura, així com la consensuada manera correcta d’abordar-la, eren suficients per a establir un fet diferencial en el moment de la performance i dotar-la d’un calat significatiu.

Vaig intentar contenir les meves assumides debilitats místicopoètiques, però, tot i així, no podia renunciar a la idea que una gran interpretació requereix alguna cosa més que aquesta perícia tècnica. No em refereixo, com he dit, a cap elevació extàtica de l’esperit, però sí, almenys, a un grau de maduresa en l’intèrpret. Em refereixo a la maduresa que et permet veure en l’obra intencions, llenguatges implícits, insinuacions, inèrcies; passions individuals i col·lectives, esquinçaments interiors o veritables pòsits nacionals, egoismes o denúncies, coneixement del què és la vida, al capdavall.

És un debat inacabable, i el fàcil contra-argument radica en dir que si fos necessari tot aquest coneixement vital i intel·lectual, la majoria del repertori quedaria fora de l’abast de la majoria d’intèrprets, per virtuosos que fossin. Potser sí. Potser no és feina del músic la vivència d’un missatge sinó precisament la seva mera reproducció fidel. Tanmateix, per mi tindria el mateix sentit que si un rapsode declamés a la perfecció un text… escrit en un idioma que no entén (del tot).

Dic tot això, òbviament, no per a arribar a la conclusió que als músics de l’OBC, professionals fets i drets, els falta maduresa per a entendre el que toquen. Malauradament, pitjor que no saber llegir o interpretar un llenguatge és no voler-ho fer. Per tant, és la desídia, i, sobretot, la rutina, el pitjor aliat d’un músic la interpretació del qual esdevé inexorablement mecànica i incapaç de generar empatia.

No vull utilitzar aquesta reflexió (reconec que reflexió més que argument) per a tirar per a terra la labor de l’orquestra en el concert que estem ressenyant. Contràriament, l’OBC s’armà amb un programa de gran impacte (encara que no de gran coherència temàtica) i se’n sortí amb una raonable solvència. Tanmateix, potser era aquest mateix gran calat del repertori el que li acabà jugant en contra, deixant una sensació de que es podia haver anat un pas més enllà.

L’obra que obrí el concert fou Darkness Visible, del compositor resident a l’Auditori, Benet Casablancas. Deslligada estèticament de la resta del programa, l’obra sorprengué per la seva corprenedora i dolorosa càrrega tràgica. Fou, però, la seva densitat, la que aquí afavorí intèrprets: Casablancas, amb raó un dels nostres autors més reconeguts, juga magistralment amb les textures orquestrals a través d’una escriptura minuciosa i precisa, aconseguint dibuixar un veritable nocturn hiperbòlic que submergí l’Auditori dins l’abisme incognoscible de la nit. Tanmateix, i sense voler ser malèvol, la seva harmonia i ritme feien que només un coneixedor de la partitura hagués pogut endevinar els errors dels intèrprets, així com el seu pathos tràgic apel·lava a una buidor universal allunyada del sentimentalisme subjectiu i, per tant, l’empatia.

El famós Concert per a piano i orquestra núm. 3 en Do Major op. 26 de Sergei Prokófiev, continuà la vetllada i fou la perla de la nit. Però ho fou, sens dubte, per l’espectable amb que ens delectà el solista convidat, el pianista macedoni Simon Trpceski, autèntic robaescenes que es convertí en el veritable protagonista del concert.

El concert de Prokófiev suposa un colossal repte interpretatiu i virtuosístic. Trpceski s’apoderà de l’escenari i no desaprofità l’oportunitat de lluïment personal que li oferia l’obra. La seva presència física transmetia seguretat i fermesa. Féu lliscar les seves mans sobre el teclat com si l’acariciés, amb una tal velocitat vertiginosa que quasi desapareixien de la vista. La confiança i entrega que irradiava el dibuixaven amb absoluta comunió amb l’obra que presentava. Darrere seu, l’OBC es limità a acompanyar-lo en un respectuós segon terme, però que insinuava el seu esmentat conformisme, reduint el seu paper al que és necessari, jugant sobre les sorprenents harmonies de Prokófiev però sense contagiar-se de la seva energia.

Finalment, arribà el moment que la majoria del públic esperava. La segona part fou dedicada a la Simfonia n.9 en Mi Menor op. 95 del compositor bohemi Antonín Dvorák; l’anomenada del Nou Món.

L’OBC, en la part del concert més pensada per al seu lluïment, tenia dos reptes per endavant: el primer, convertir l’audició d’una gran obra del repertori simfònic escoltada mil i una vegades en quelcom diferent. La segona, transmetre tot el bagatge implícit d’aquesta obra, en la qual el terme Nou Món, no només ens fa pensar que va ser escrita per Dvorák a Nova York.

Podem dir que el mestre Nesterowicz va extreure de l’orquestra un Dvorák correcte, però també irregular. A moments sublims com el famós Largo, on destacà el delicat corn anglès de Molly Judson, es van sumar errors imperdonables, com ara diverses entrades fora de temps dels metalls, així com una deixadesa notable en el treball dinàmic.

Podem pensar que és comprensible certa fredor professional. Que els músics de l’OBC estaven, literalment, treballant. Que estem a inicis de temporada. Que no deixa de tractar-se d’un great hit, amb la desídia que desperten. Que es disposaven a interpretar el mateix programa l’endemà i l’altre…

Però pot Dvorák ser un tràmit? La simfonia núm. 9, porta entusiasme entre cada nota, l’entusiasme del compositor descobrint les melodies de les tribus indígenes i les comunitats afroamericanes d’Estats Units. Ell va restar fidel a l’harmonia i contrapunt europeu, però va obrir una porta a través de la qual els autors nord-americans farien néixer un món sonor propi, de la mateixa manera que Debussy va canviar la història de música sentint els gamelans indonesis.

Segurament és una utopia pensar que hi ha obres que un intèrpret ha d’abordar sempre amb l’entusiasme propi i juvenil de qui la toca per primera vegada. Es pot argumentar que als músics professionals, precisament, se’ls paga per simular aquesta actitud. O bé que, nogensmenys, per ser professionals, se’ls paga per la feina fet i no per sentiments intangibles.

Sigui com sigui, si bé podem discutir si som o no som prou madurs per entendre el que fem, el que està clar és que és una veritable llàstima que haguem perdut l’únic que realment tots estem d’acord en que hauríem de conservar sempre: la il·lusió.

Martí Marimon
Núvol