Obres de Casablancas, Prokófiev i Dvořák. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. S. Trpčeski, piano. Dir.: M. Nesterowicz. Auditori de Barcelona. Sala Pau Casals. 11-10-2014.

Contravenint els savis, deixarem l’anècdota i dispararem primer la categoria: l’OBC es troba en un estat de forma notable, molt millor que el de la temporada anterior. Desconeixem si el fet d’albirar una nova titularitat més esperançadora que la de Pablo González o l’influx notori de nous músics convidats, de més joventut i energia, ha insuflat múscul i emoció a la nostra orquestra. En qualsevol cas, els resultats es noten i cal que tots plegats ho celebrem: l’OBC, insisteixo, sembla més motivada i, si és pels motius que hem adduït, la nova gerència artística de l’orquestra haurà d’intentar mantenir i filtrar l’aparent energia de la formació amb el nou titular i impulsar una política eficaç de contractació de reforços. Fins el moment, si els meus informadors no m’enganyen, les noves cares de l’orquestra són triades pels seus membres fixes, la qual cosa pot derivar en un endollisme d’alumnes impropi d’una formació que sufraguem tots els ciutadans: si es contracten músics que paguem entre tots, cal que s’organitzin regularment proves de reforços amb un jurat el més imparcial i competent possible. Al seu torn, el nou gerent de l’OBC i el director de l’Auditori, Joaquim Garrigosa, farien bé d’acabar amb el ball de concertinos convidats (el darrer, Ludwig Müller, em causà molt bona impressió, tot i ser darrerament un músic més orientat a la cambra i a l’antiga). Una orquestra eficaç necessita tenir resolta aquesta comesa i no pot viure contínuament de líders fugaços.

Fet el sermó, anem a la teca. Aquest Programa 2 de l’OBC, dirigit pel polonès Michal Nesterowicz, va tenir dues parts tan desiguals, que semblaren ordides per un mestre transfigurat en una altra persona. A la primera, el director va oferir una correcta lectura del meravellós nocturn Darkness visible de Benet Casablancas. La batuta va captar bé l’esperit evocatiu de la peça, tot i que hi vàrem notar-hi certa rutina volumètrica i tendència al forte, un continu del qual Nesterowicz no va saber fer relluir alguns dels preciosismes cambrístics de l’obra del compositor sabadellenc, especialment rica en les intervencions del violí sol. Al seu torn, els staccati del vent hagueren pogut tenir un caràcter més demoníac i el silenci final molta més màgia. No obstant això, l’OBC semblava molt interessada en fer d’aquesta peça un dels seus clàssics més exportables i perdurables en el seu repertori. L’obra ho mereix.

A continuació, Nesterowicz ens va oferir una lectura absolutament desapassionada i frívola del Concert per a piano i orquestra núm. 3 en Do Major de Serguei Prokófiev. Al primer moviment, i de nou, la rigidesa del tempo i l’excessiu volum orquestral feien impossible aforar l’esforç del solista macedoni SimonTrpčeski. Paral·lelament, alguns solistes habitualment notables de l’orquestra, com ara el clarinetista Josep Fuster, no van aconseguir treure un bon so de la partitura. Al seu torn, a l’immens Tema con variazioni, ni director ni solista semblaven interessats en fer comprensible el contrast entre intimitat i deliri que demana aquest descomunal pentagrama. I, quan el concert ja esdevingué mera pirotècnia, arribà un Allegro ma non troppo sense cap mena d’humor i ironia, on el tempo era d’una rutina exasperant. Trpčeski és un pianista de tècnica excepcional i té tot el material muscular que exigeix Prokófiev: però aquest concert, ai las, demana també un gran músic.

A la segona part, com si s’hagués transfigurat i en una música a priori molt menys relligable al seu imaginari i formació, Nesterowicz ens va regalar una fantàstica interpretació de la Simfonia “del Nou Món” de Dvořák. El mestre, ara sí i de memòria, va filar molt bé les transicions entre els temes, amorosint els pianos i afavorint que l’espectador s’adonés meditativament dels creixents. Nesterowicz va aconseguir fins i tot que la solista d’oboè no pifiés cap nota del segon moviment, realment bell, va signar un tercer amb bon tremp, i va esculpir un Allegro con fuoco al qual només podem criticar la invenció d’una pausa, tot just abans del final, amb mer afany efectista, però on el director polonès ens va fer adonar de múltiples jocs i respostes als metalls que no sempre havíem escoltat en altres interpretacions. A banda d’aquestes nimietats de perepunyetes (a la que caldria afegir una secció de la corda, els contrabaixos, que també ha d’afrontar una seriosa remodelació i canvi de lideratge) vàrem escoltar una molt bona simfonia del Nou Món.

PS1- Algú m’hauria d’explicar com és possible que encara hi hagi espectadors de l’Auditori que aplaudeixin entre moviments.

PS2- Senyora, calli i pari d’estossegar, vol fer el favor?