La sarsuela és encara una assignatura pendent en la nostra vida cultural (i en particular a Catalunya on la perspectiva adquireix un caràcter singular) tant des de l’estètica o la història com de la seva interpretació. Benvingudes siguin doncs aquestes incursions en el gènere, i curiosament per part d’una estrangera, cas de la directora d’orquestra Wanda Pitrowska. Amb el seu amor per la cultura catalana ha furgat als arxius de la SGAE per exposar musicalment, amb una orquestra realista que no havia de ser tan distant d’aquelles petites fosses (formada per alumnes d’Esmuc), aquest pomell de peces de diverses sarsueles catalanes. Aquesta proposta d’Albertí– Mme. Pitrowska centrada en les versions musicals és un pas endavant. El component musical domina l’espectacle, que sobretot en la primera part agrada molt al públic, que celebra les picades d’ullet teatrals que sumen a la música. Quant a la interpretació, tema difícil ja que no és fàcil aquesta escola de la gràcia, de la dicció clara, de l’expressió, es va comptar amb cantants amb moltes taules que actuen i entonen amb bona fortuna melodies de Manent, Frederic Soler, Morera i fins i tot del més seriós Manuel Blancafort.