La deriva de la nostra principal orquestra dura més d’una dècada. Per als qui es pengen medalles d’internacionalització es pot dir que mirin la història recent... Marxa ara el seu director gerent que ha fet un bon treball, però la deriva s’accentua perquè ha posat l’orquestra en mans d’un titular japonès, que no és aquí, i que a més comparteix responsabilitat amb Tòquio; i el pròxim gestor haurà d’acceptar molts condicionants.

Anuncien que hi ha més abonats: enhorabona, perquè el que ens salva és sempre la nostra gent, però cap rètol d’internacionalitat no els farà venir si no és el de la qualitat del treball i l’interès dels programes, prèvia una millor pedagogia, perquè es dediquen notoris esforços als nostres nens però els qui ara arriben a la sala no saben quan aplaudir. I més val que no parlem del desinterès amb la nostra història musical, encara que es renegui, catalana i espanyola i europea. Quant a l’OBC, poc de nou en el seu concert inaugural. Un programa massa llarg, gairebé impossible de preparar amb el règim existent; una orquestra molt poc present en expressió, que va fer la seva feina amb la qualitat que els correspon pel seu bon nivell com a músics, però sense viure la intensitat de les obres. Va ser el que va faltar, millor diria esperit; per això parlo de deriva, perquè es toquen les obres sense saber cap a on portar-les. Es llegeix la partitura sense subratllar plans, intensitats, i penso que hi ha una disfunció entre la intenció del director que sent que passa una altra cosa, i el que passa en l’orquestra, que necessita que aquesta intenció es manifesti. El final del Zaratustra va ser eloqüent, de resultant pla, irrellevant.

Va obrir programa una obra molt difícil de Scriabin, el seu Poema de l’èxtasi, potser innecessària perquè exigeix molt de temps en assajos perquè no resulti superficial. Fins i tot en el Concert per a violí de Txaikovski algun passatge d’orquestra va estar mancat de relleu, encara que la versió va comptar amb un excel·lent violinista, afí a la llibertat, a l’expressió, amb una ressonància particular a les cordes baixes en el seu Stradivarius, encara que en general amb un so càlid i precís. Un altre dia caldrà parlar de la gestualitat de la corda. Les sessions dels Afters es van iniciar amb un bon nivell amb l’encàrrec de L’Auditori al jove compositor Joan Vidal per fer una proposta en relació amb l’obra Així va parlar Zaratustra de Richard Strauss que tancava el programa de l’OBC. Un treball singular, sensible, sense especular amb les cites, sinó amb les essències, amb bons resultants tímbrics i d’harmonia i en mans de bons intèrprets. Val a dir que és prematur subratllar detalls, però hi va haver moments singulars com un passatge de virtuosisme al piano, percussió i saxo, especialment intens. Aquí sí que va parlar Zaratustra.