Cerca de crítiques

Enquesta

L’OBC obre amb Zaratustra

7/10/2014 |

 

Programa: L'OBC i Així parlà Zaratustra

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

 

Dissabte va tenir lloc l’obertura de temporada de l’OBC amb uns acords straussians memorables. Pablo González va dirigir el poema simfònic Així parlà Zaratustra op. 30 precedit per la Simfonia núm. 4, op. 54 d’Alexander Skriabin i el Concert per a violí i orquestra en Re major, op. 35 de Txaikovski, interpretat pel virtuós Benjamin Schmid. El conjunt va mantenir-se en la correcció.

Una obra colorista, un violí que toca notes gairebé impossibles i una de les obres majúscules de Strauss, del qual en celebrem el seu 150è aniversari, són un plat fort per iniciar la darrera temporada de l’era González. El conjunt va ser resolutiu, fins i tot notable, però entre les notes traspuava una necessitat de regeneració, de represa d’il·lusió i vigorositat.

L’oferta musical presentava coherència estilística i temàtica, ja que ens movíem en el terreny de la música de programa tardoromàntica. Amb Skriabin i Strauss de forma evident, ja que les obres interpretades són dos poemes simfònics i, com a tals, volen arribar més enllà de la música i transmetre idees, narració, plasticitat. I, en el cas de Txaikovski, l’obra sorgeix en el context d’una mala experiència amorosa. Potser per això va compondre una pàgina plena de nusos i entrebancs per l’intèrpret solista, sense prendre massa atenció a la idiosincràcia de l’instrument. Totes tres obres tenien ingredients que, cuits fins i tot a foc ràpid, atiparen satisfactòriament la sala plena de gom a gom.

L’obra de Skriabin és una simfonia que porta per subtítol “Poema de l’èxtasi”. En l’ascenció cap a aquests moments extàtics, el compositor es nodreix de les seves experiències sinestèsiques per convertir llums, colors i olors en sons. El rerefons ideològic de l’obra es reflecteix en l’estructura, basada en el número 36, “l’ànima del món” segons el Timeu platònic que és, alhora, el doble del tetraktys dels pitagòrics. Estèticament parlant, la pàgina ens fa viure pinzellades impressionistes, passatges més clars melòdicament i moments de gran concentració emotiva, clímax que es desfan en corrents de sonoritats diferents o silencis altament expressius. La trompeta de Mireia Farrés va sonar amb encert i, de fet, els vents van ser molt més resolutius en la cerca de textures diferents que les cordes.

Txaikovski va impressionar. Som incapaços de destriar les notes falses de les notes que va escriure (i que d’altres van reescriure) Txaikovski, interpretades de la mà de Benjamin Schmidt, i podríem discutir si el concert va ser un reguitzell de sons o l’arc del violinista imprimia més o menys emotivitat, però la tècnica que va exhibir l’austríac atrapava encara que fos visualment. La resposta orquestral resultava pomposa, amb melodies més amables que el constant canvi d’altures i escales frenètiques del solista. Al conjunt acompanyant li mancava transmetre sensació de bloc sonor i en els darrers minuts de la peça, l’”Allegro vivacissimo” es va convertir en un neguit per l’orquestra, que responia amb més pesantor de la que requeria la situació. Tanmateix, González va estar correcte i el resultat satisfactori.

I Strauss. Impactat per la força de la filosofia de Nietzsche, el bavarès va voler traslladar a la partitura l’evolució de l’home des dels seus orígens fins l’assoliment de l’Übermensch, com ens va mostrar Kubrick. El poema simfònic, dividit en nou parts, intenta transcendir la pàgina orquestral i assolir l’estat intermig entre allò dionisíac i allò apol·lini, en una obra que comença tan exelsa que de vegades és difícil de recobrar la concentració després dels primers intervals. En aquest cas, hi va faltar-hi passió. L’execució del poema simfònic va ser notable, tot i que el conjunt de l’obra revelava la necessitat d’una profunda revisió de les cordes. Els vents van tornar a superar la prova amb més nota, tot i que hi va faltar, a cops, precisió en el conjunt.

Un primer concert que obre un mes d’octubre prometedor, amb Dvorák, Fauré, el prodigi pianístic de Yuja Wang i l’acostament a la contemporània amb hcmf// a Barcelona, una iniciativa que agraïríem que es produís més sovint, i amb més atreviment.

Aina Vega Rofes
Núvol