En temps de tribulació, el gran repertori posseeix, en teoria, uns poders taumatúrgics que haurien de facilitar el retorn del públic al teatre. Aquesta sembla la lògica de la programació enguany del Liceu, la qual pot ser titllada, sense esforç, de prudent. Però justament la familiaritat amb aquestes peces que formen la columna vertebral del gènere fa que les expectatives, i l’exigència, siguin superiors. El fenomen ha estat evident amb la inauguració (no oficial) de la temporada amb Il barbiere di Siviglia, una funció amena sense, tanmateix, aquella vitalitat espurnejant que demana una de les millors comèdies de Rossini, compositor injustament semioblidat per l’antic règim.

El sòlid repartiment tenia el llast de Mario Cassi: timbre pla, emissió desigual, cant ofegat, escassa assertivitat escènica, el seu Figaro va ser tot menys el factòtum de la ciutat. Per sort, la Rosina d’Annalisa Stroppa ( mezzo de veritat, de timbre fosc, i no soprano curta) va donar més alegries amb el seu cant àgil i carregat d’intenció, ben corresposta per l’Almaviva de Juan Francisco Gatell, refinat i amb el virtuosisme necessari per abordar amb garanties l’elaborada Cessa di più resistere.

Tots dos van haver de vèncer la resistència del formidable Bartolo de Carlos Chausson, en una nova lliçó de cant buf del baix-baríton aragonès. John Relyea va aportar apropiada truculència al seu Basilio, Manel Esteve va estar impecable com a Fiorello i oficial, i Marisa Martins va fer una bona creació escènica de Berta. Al fossat, Giuseppe Finzi va fer prevaler l’elegància del fraseig al tremp còmic, amb un discurs plàcid que s’animava amb intermitència.

Humor amable

La producció de Comediants, compartida per quatre teatres, va ser estrenada el 2011 a Houston, amb una escenografia d’una neutralitat multiusos compensada per l’extravagant colorisme del vestuari de Joan Guillén. Joan Font semblava decidit a aconseguir que sempre passés alguna cosa a escena, amb la qual cosa les anades i vingudes de figurants van ser constants i excessives.

L’humor amable marca de la casa va aportar algun bon gag, com les erres impossibles de Don Alonso, el fals deixeble de Basilio (Gatell hi va estar brillant), el clavecí convertit en barca de la lliçó de música, o els papers de diari que, després de protegir el terra fregat, permetien que tots es distraguessin mentre el comte cantava la seva llarga ària final. Però a aquest barber li faltava esmolador.