S’ha de tenir coratge per defensar el cèlebre Il barbiere di Siviglia en un coliseu líric com el Liceu, tan de tornada de moltes coses. Perquè per començar, hi ha la dificultat de la partitura, un Rossini vitalista que esgota la floritura vocal fins a l’últim compàs, exigint als cantants no només les formes del manual belcantista, sinó autèntics dots actorals. Una partitura que, d’altra banda, és ben coneguda per amics i coneguts, no en va va ser la primera òpera que a Itàlia (i també al Liceu) va passar a formar part del repertori. I, bé, s’ha de tenir coratge per tornar dos-cents anys després sobre aquest títol de trama senzilla i caràcter eminentment buffo: un conte sobre l’amor i els obstacles que se li presenten, aquí en forma d’abusos de poder. Vaja, que la notorietat del títol és la seva garantia d’èxit, però també pot ser el seu taló d’Aquil·les.

Per sort, a Joan Font, l’ànima de Comediants, li encanta explicar contes, i en aquest Barbiere amb el qual ahir arrencava la temporada liceista –amb el teatre a ple com un ou– ha abocat aquest mestre d’escena català tota la seva saviesa. L’hi va demostrar el públic que s’havia acostat a la Rambla en aquesta calorosa tarda post-Diada: aplaudiments i bravos per als cantants i els músics, més una magnífica ovació per als artífexs del muntatge, això és, la direcció de Joan Font i l’escenografia i vestuari de Joan Guillén, que firma un treball en aparença simple, mínim, però ple de detalls que combreguen amb l’esperit oníric de Comediants.

Però anem a pams: la gent havia arribat amb temps a aquesta première de les 17 hores, ja que tothom sap que les presses no combinen amb els 25 graus i la humitat (de fet sol ser el públic liceista de la dansa qui aguanta les caloroses tardes de setembre, encara que aquest any, ni això). L’orquestra del teatre, dirigida en aquesta ocasió pel mestre italià Giuseppe Finzi –que va treballar al costat de Riccardo Muti a la Scala de Milà– era rebuda amb ganes i expectació. Els aires del Barbiere semblaven planar ja per la platea abans que el comte d’Almaviva –el tenor argentí Juan Francisco Gatell–, enamorat de Rosina, li cantés la refinada cavatina “Ecco ridente in cielo” sota el balcó.

La història ja la saben: Figaro (el baríton Mario Cassi) és aquest barber a qui no se li escapa res del que passa a la seva ciutat; quan el comte d’Almaviva descobreix que té accés a la casa de Rosina, on afaita el seu vell, avar i malcarat tutor (Don Bartolo, el baix-baríton Carlos Chausson), li encomana que faci de correu amb la seva enamorada. L’embolic no és ni de bon tros dels més alambinats de la història del bel canto. El comte es fa passar pel plebeu Lindoro per assegurar-se que l’amor de Rosina és desinteressat, i després haurà de lluitar amb el tutor, o més ben dit, el segrestador, que lluny d’ocupar-se de la seva protegida pretén casar-se amb ella i quedar-se amb l’herència.

Carlos Chausson, John Reylea i Annalisa Stroppa s’emporten el millor dels sis minuts d’aplaudiments finals

En fi, que li va bé la vis pallassa de Comediants a aquest Barbiere, sobretot si es practica amb classe com és el cas. El públic no només va aplaudir cada ària de l’òpera –preciosa la veu de la mezzo Annalisa Stroppa a, per exemple, “Una voce poco fa”, una de les seves intervencions en el paper de la candorosa Rosina–, sinó que va riure amb l’hilarant duo entre Don Bartolo i el comte d’Almaviva disfressat de seminarista (“Pace e gioia sia con voi...”), un duo al qual segueix una exquisida solució escènica quan el piano que presideix l’escenari es converteix en una imaginativa barca en la qual els amants simulen fugir remant. És curiós, a la fi resulta més divertit És curiós, a la fi resulta més divertit Gatell, el comte, que Cassi, el suposadament desbordant Figaro. Encara que qui de veritat va despertar la gran ovació en els sis minuts finals d’aplaudiments van ser Chausson i el també baix-baríton John Reylea pel paper de Basilio: breu però descomunal.