Els fils de la història sovint creen connexions inesperades. Fa quatre o cinc lustres era habitual llegir a casa nostra crítiques displicents que comentaven com això dels instruments originals era una moda que passaria aviat. Els dots de profecia eren els mateixos -nuls- que vaticinaven que el cas dels catalans versió segle XXI era un suflé que es desinflaria en un tres i no res.

El preàmbul és necessari per contextualitzar un projecte tan engrescador com el de l’Orquestra del Montsalvat, nascut per interpretar amb criteris històrics el repertori del segle XIX. Després de la presentació al Born i un concert de format reduït a Sant Pau, ara era el torn de donar a conèixer el Cor del Montsalvat en una sessió a Santa Maria del Mar que, dins de la flamarada del Tricentenari, estava dedicada als defensors de Barcelona en aquell fatídic setge.

De Cherubini a Beethoven

L’anàlisi del concert ha de tenir en compte la realitat tangible dels dos conjunts, liderats per Francesc Prat i Lluís Vilamajó, una realitat, tanmateix, superada pel potencial evident que aquests músics formidables poden desenvolupar si les circumstàncies són tan propícies com es mereixen, però que estava mediatitzada per l’acústica nefasta del temple gòtic. Malgrat que en alguns dels silencis de la Simfonia núm. 5 de Beethoven Prat va fer bé d’esperar que s’esvaís la desaforada reverberació, el dinàmic director no va poder fer res per impedir que molts passatges es convertissin en una pasteta sonora indiferenciada.

La primera part estava centrada en una de les obres mestres de Cherubini, un dels noms cabdals en el trànsit del classicisme al romanticisme, impossible d’escoltar en les nostres cada cop més provincianes programacions. ¿Hi havia una ironia amagada en la interpretació del Rèquiem en do menor, estrenat el 1817 per a una cerimònia en honor a Lluís XVI, un Borbó, com el vencedor del 1714? ¿O la ironia era doble en tractar-se d’un monarca guillotinat? Fos com fos, és una pàgina meravellosa ja des del principi, en què el compositor privilegia els timbres més foscos. El Cor del Montsalvat va exhibir un empastament i una ductilitat òptimes, tot i que es pot demanar una projecció menys tímida dels tenors. Una lectura de Hölderlin per Pere Arquillué va enllaçar amb una obra oberta a tants simbolismes com la Cinquena de Beethoven i el dramàtic pas de la foscor a la llum. Altra vegada, l’acústica feia males passades. Desequilibrava veus i emfasitzava el so ressec dels violins, però una efusiva corda greu es va lluir en l’arrencada de l’ andante. La versió de Prat, tot i un desenvolupament mecànic del primer temps i una transició poc tensa cap al final, va tenir prou nervi. Ara bé, cal advertir a les entusiastes solistes de ventall que ni Beethoven ni Cherubini van incloure aquest molest instrument en l’orquestració.