Cerca de crítiques

Enquesta

Bach a Montserrat

7/9/2014 |

 

Programa: Clausura del IV Festival Internacional Orgue de Montserrat

Lloc i dia:Basílica de Santa Maria. Dissabte, 6-09-2014.

Clausura del IV Festival Internacional Orgue de Montserrat (Abat Cassià M. Just in memoriam). J.S. Bach: Motets. Capella Lacensis de l’Abadia de Maria Laach. Christoph Schönfelder, orgue. Miquel Gonzàlez, baix continu. Oleguer Aymamí, violoncel. Roger Azcona, contrabaix. D. Philipp Meyer, direcció. Basílica de Santa Maria. Dissabte, 6-09-2014.

Durant la Bach-Renaissance que experimentà Europa de la dècada dels 90 fins el tombant de segle, coincidint amb el 250è Aniversari de la mort del compositor d’Eisenach, la programació del repertori bachià es va fer sortosament habitual a les sales de concert barcelonines i, en general, a les de tot el territori. Pels capricis d’una vida musical excessivament centrada en fastuoses efemèrides, com si fos mèrit d’un compositor haver nascut en tal o qual diassa i se l’hagués d’esprémer només durant 12 mesos de franquícia, avui en dia vivim el procés contrari: és ben difícil, si no impossible, escoltar música d’un dels creadors centrals en l’art d’occident als nostres auditoris. Per posar-vos un exemple, i en trobaríem un munt, dels 28 programes d’enguany a l’OBC no s’hi ha dedicat ni una obra al compositor. Evidentment, i abans que se m’enfadin els responsables de l’Auditori, hom pot trobar –en la programació d’antiga– algunes llaminadures de l’obra bachiana, com la Passió segons Sant Joan de Herreweghe i els seus. Però considero paradigmàtic que una orquestra pública, a saber aquella que ha d’escampar la música canònica del repertori occidental entre els abonats, negligeixi un dels pares de l’art sonor, o se’l redueixi només a la interpretació especialitzada segons criteris històrics, per reveladora que aquesta sigui.

Tot això ve a tomb per celebrar aquesta Clausura del IV Festival Internacional Orgue de Montserrat en record de Cassià M. Just (que el monestir celebra per honrar la memòria del monjo, organista, compositor i abat entre el 1966 i el 1989), i que va comptar amb una integral bachiana notable, conformada per tres motets i peces intercalades d’orgue, i protagonitzada per la Capella Lacensis de l’Abadia de Maria Laach. Pel que fa el protagonista instrumental, tot i el plaer d’escoltar la rauxa sonora de l’orgue Blancafort, la interpretació de Christoph Schönfelder no em va semblar prou reeixida. Ja des del Präludium und Fuge G-Dur BWV 541, l’intèrpret mostrava una concepció del tempo excessivament lliure, amb una pulsació de ràpida i innecessària fogositat. L’Allegro de la posterior Triosonate C-Dur BWV 529 va ser atacada en temps de Presto, la qual cosa va provocar alguna que altra badada i nota falsa i –al seu torn– un doll d’escales escopides amb una velocitat que en desdibuixava el contorn. El millor de la intervenció del jove organista de només 22 anys (a qui perdonem la impetuositat i esperem que les decepcions de la vida temperin el seu ritme cardíac), va arribar amb la major llibertat formal de la Phantasie und Fuge g-Moll, d’una ampul·lositat sonora esclatant, sobretot en els primers compassos de la peça.

Pel que fa el cor, i a pesar de l’acústica insuficient de la Basílica per un nombre encara reduït de cantants, vàrem obtenir notables sensacions d’una formació especialment sòlida en les veus femenines. Philipp Meyer va esculpir molt bé la línia de cant de Der Geist hilft unsrer Schwachheit auf BWV 226. L’immens Jesu, meine Freude BWV va tenir també moments transcendents. Els fans de la línia més teatral d’interpretació dels Motets (llegeixi’s Gardiner i companyia) potser haurien desitjat més carnassa en els atacs als nichts del fragment Es ist nun nichts Verdammliches an denen o els Trotz del sideral Trotz dem alten Dachen. Però va ser difícil no rendir-se davant l’orgia idiomàtica que professava el cor, amb una fonètica senzillament perfecta i unes consonants que es podien arribar a mastegar. Als trios, varen patir especialment els tenors –inusualment apagats– i alguna veu mat i sobrada d’aire als baixos. L’únic instant on el cor va mostrar dubtes en la quadratura del temps va ser al final de la fuga Ihr aber seid nicht fleischlich, però qui s’atansi al repte sense parpellejar que alci el braç i vagi al cel. Després d’un notable Singet dem Hernn ein neues Lied BWV, només deslluït per un comprensible desgast de les sopranos, el cor ens va regalar un fragment dels motets convertit en un exercici de policoralitat que ens va posar la pell de gallina.

La direcció artística del festival va tenir la bona pensada de convidar a la festa tres excel·lents músics de casa. Miquel González al Baix Continu, Roger Azcona al Contrabaix i un inspiradíssim Oleguer Aymamí al violoncel, que va disparar-nos la seva part fent gala d’una sonoritat bellíssima, amb molts fragments apresos de memòria, gaudint com cal la música del Kantor. Amb alumnes així de competents, l’Abadia de Montserrat demostra que la seva escola continua essent un punt essencial de formació al nostre país. Que duri, i fins l’any vinent.

Bernat Dedéu
Bloc de Bernat Dedéu