Cerca de crítiques

Enquesta

Música sense paraules

7/9/2014 |

 

Programa: Adolfo Gutiérrez Arenas, violoncel; Javier Perianes, piano

Lloc i dia:Schubertíada de Vilabertran 5/IX/2014

Culminació instrumental de la Schubertíada d’aquest any, dos formidables solistes, que comentarem, i l’endemà la petita orquestraque cada any presenta el certamen. Sobre això de les orquestres de cambra crec que és necessària una reflexió. És un esforç important d’organitzadors i intèrprets, però no hi ha manera que aquesta feina tingui un reflex en la nostra temporada musical anual, i això va en contra de la profunditat i d’un projecte que necessita una continuïtat per refermar- se, encara que en cada cas soni molt bé a l’estiu. La música de cambra necessita un exercici constant que de vegades dista de reunir molt bons solistes. I, parlant de solistes, en aquesta ocasió hem pogut gaudir de dos dels nostres grans intèrprets de la nova generació, ja situats en escenaris internacionals. El jove violoncel·lista Adolfo Gutiérrez Arenas, encara poc present en les temporades barcelonines, i el pianista Javier Perianes, molt més conegut entre nosaltres. El programa que tots dos porten en aquests dies de gira internacional, va incloure feliçment un Schubert en la seva aturada a Vilabertran. I va ser potser un dels moments molt feliços del concert: la sonata Arpeggione de l’inspirador del certamen ens va deixar un molt bon exercici de cambra, subtil, integrador, i va deixar veure una característica gens freqüent comuna als dos intèrprets: la musicalitat. L’inici de l’allegretto final va ser un bon exemple d’expressió, de tensió interior molt ben exercitada pel violoncel i d’enorme sensibilitat al piano. La resta del programa, d’alta exigència, va ser: Tres peces de fantasia, de Schumann, la vibrant Sonata núm. 1 de Brahms i la –molt complexa i una mica excessiva per a aquest recinte romànic que no resisteix a l’afegit d’una t– Sonata núm. 2 op 58, deMendelssohn. En general el so de Gutiérrez Arenas té brillantor, potència molt adequada a les exigències del repertori romàntic i del piano, amb una curiosa sonoritat nasal massa marcada a la corda aguda, i una mica ombrívol en la de do, però la seva tècnica és excel ·lent i, sobretot, la recerca de l’expressió, de frase àmplia i generosa amb una feina d’arc subtil en les respiracions i gradació del so. El piano de Perianes és exuberant en aquest romanticisme, i la seva feina amb estils tan diferents com Brahms o Schubert és clara i eloqüent.

JORGE DE PERSIA
La Vanguardia