Matthias Goerne Intèrpret al piano: Alexander Schmalcz Lloc i data: Schubertíada. Santa Maria de Vilabertran (22 i 23/VIII/2014)

Matthias Goerne té una mirada summament expressiva, que en arribar a l’absis de Santa María (l’improvisat escenari que amb el seu cant recupera la seva funció transcendent) fa lliscar petits esclats de somriure d’ulls brillants i una expressió que sembla que digui ‘cap a dintre, gràcies per compartir tot això’. Dos recitals amb La bella molinera i amb Viatge d’hivern de Schubert ens han deixat una experiència de percebre la bellesa ja no en situació d’espectacle, sinó de complicitat, de naturalitat fins i tot. Perquè la seva proposta va ser des de la sensació de sentir-se a casa, i fer un Schubert més enllà del que està escrit i de la tècnica, mogut pel sentiment, pel diàleg que estableix cada intèrpret amb si mateix en funció de percebre i gaudir de la bellesa.

I és clar, el cronista, una vegada que constata que això és possible, que es percep la bellesa, sent certa preocupació perquè, pensa, com es pot descriure aquesta poesia amb paraules col·loquials? Comintroduir elements racionals de reflexió en aquest curs tan ric que arriba a l’esperit? Però, feliçment, l’exercici de la reflexió és compatible amb la percepció de la bellesa, i les notes i les impressions se succeeixen.

Per què, doncs, aquest fet singular que sol protagonitzar Matthias Goerne cada vegada que canta a Vilabertran? Aquests recitals no tenen res a veure amb el que percebem als grans centres musicals i auditoris del món; aquí hi ha la percepció directa, a flor de pell, de la bellesa, de la sensibilitat, de l’exercici d’aquesta, tant a partir de la partitura com dels intèrprets de la música. I un signe d’això és la llibertat, i la complicitat en funció d’aquesta llibertat. L’excel·lent pianista Alexander Schmalcz sembla seguir amb un ull la ja coneguda partitura i amb tot el seu ànim el fraseig, la intenció, els rubatos, els silencis que va expressant Goerne, que també dialoga amb ell amb la mirada. I també expressa la seva sensible tensió en algunes frases inicials del piano, com la que obre Die liebe Farbe, per exemple.

Així, el diàleg piano-veu és viu, i els caminants darrere la Bella Molinera (per cert, em va semblar que percebia que ella és de Vilabertran) fan sense pausa el seu camí, i fins i tot s’enfronten i manifesten finalment davant l’adversitat romàntica plena de metàfores. I tot aquest trajecte expressiu amb la capacitat de Goerne, el seu registre amplíssim, el seu color i timbre ple d’harmònics i de ressonància en el greu que domina, la potència i alhora dolçor de la seva expressió que li fa establir llibertats o expressions difícils d’anotar a la partitura, en una simbiosi perfecta del que està escrit i el que és transitat, i del que se sent i el que s’expressa.

Aquests dos cicles són l’essència del romanticisme, i plantegen multiplicitat de diàlegs, amb l’espectador, a tall de narració, amb la naturalesa, i finalment, sobretot a Winterreise, ambla interioritat del personatge, amb la reflexió, amb el sentiment, i fins i tot –a la seva manera de rebel·lia– amb Déu, pel que fa a la percepció que el camí conclou, de l’esperança al dolor, però també sempre amb l’esclat de llum que s’obre al final; el tema reiterat de l’orguenet, en presencia d’allò tan car al romanticisme que és la tradició.