El Festival de Música Antiga dels Pirineus té la singularitat que va recorrent el territori amb les seves propostes, i un dels seus objectius és actualitzar en els actes la rellevància de l’immens patrimoni cultural. Un altre és el de deixar lloc a intèrprets de Catalunya i d’Espanya fent en tres localitats diferents el mateix programa. Una manera de, utilitzant claustres, capelles, castells o palaus, fer coincidir les músiques amb temps i espais afins. En aquesta ocasió, de subratllar la recuperació d’un dels bressols de la música a Catalunya com va ser el cèlebre monestir de Ripoll, portant música d’alt nivell i sensibilitat afí al lloc. És curiós com en llocs com aquest, o a Sant Pere de Rodes per exemple, es prodiguen petits cicles de concerts locals amb músiques que no tenen cap afinitat, i que tenen auspicis oficials.

Anar a un concert amb músiques del Renaixement o medievals en un claustre excepcional com el de Ripoll ja és d’entrada tota una experiència en la qual pots dialogar de tu a tu amb el meravellós pòrtic inundat d’escenes musicals, i no parlem, malgrat la pluja intermitent, amb el reflex de la lluna a les arcuacions del claustre.

I en aquesta ocasió tres destacats intèrprets van oferir un programa entorn de l’amor, amb músiques cortesanes i eclesiàstiques (l’amor profà i l’amor diví) del segle XVI espanyol, de continguts molt cuidats, segurament elaborat pel musicòleg Xavier Alern, també intèrpret de llaüt i viola de mà en aquesta ocasió. El van acompanyar en les diverses peces instrumentals i cançons, William Waters (viola de mà i viola d’arc) i el contratenor Marc Guerris, en un treball de conjunt molt elaborat de peces de Lluís del Milà, Joan Brudieu, Juan Vásquez, Enrí-quez de Valderrábano, Cristóbal de Morales i Alonso Mudarra. Músics de primera línia en la seva època i que van deixar no només grans obres polifòniques, sinó també tractats que avui han permès reconèixer aquell gran patrimoni a partir de les descripcions dels instruments d’aquell temps com també de la forma d’interpretar aquelles músiques.

I en aquest sentit van destacar en la tècnica, les glosses o variacions instrumentals, o vocals en el cas de la cançó. Atès que l’escenificació d’aquest concert tenia lloc l’endemà a la Seu d’Urgell, la coincidència entre lloc i música és total amb les cançons de Joan Brudieu sobre textos d’Ausiàs March.Un meritori esforç d’organització que reflecteix la sensibilitat que van assumint les autoritats locals acollint aquestes iniciatives, que esperem que es vagin ampliant.