Qualsevol concert amb Europa Galante i el seu solista i director, el sicilià Fabio Biondi, suposa un retrobament. M’explico: fa poc més de vint anys, el conjunt italià va irrompre en el mercat discogràfic amb una versió de Les quatre estacions de Vivaldi que va ser un veritable revulsiu estètic. I l’efecte continua avui, però amb energies renovades, tal és la força d’Europa Galante que, no obstant això, no s’arrecera en el mateix model de fa dues dècades, sinó que demostra que han anat madurant i matisat aquell discurs interpretatiu. I amb coherència.

Això sí, els músics membres de la formació segueixen fidels a una concepció contrastada i nerviosa de la música de Vivaldi, fent que allò tan conegut com els quatre concerts que integren Les quatre estacions esdevinguin quelcom nou, fresc, com si s’hagués compost abans d’ahir. Tal és la força del discurs, servit impecablement per unes interpretacions virtuoses, de gran efecte però mai histriòniques. Aquí rau, en gran part, la coherència a què abans feia referència.

La primera part del concert ofert en el marc del Festival de Torroella de Montgrí va escalfar motors amb dues obertures (simfonies) vivaldianes abans d’un enèrgic Concerto grosso de Geminiani sobre La follia de Corelli. La segona va desfermar aquella follia amb les quatre parts d’unes Quatre estacions vertiginoses, encapçalades per la màgia solista de Biondi al capdavant dels deu músics extraordinaris que ocupaven amb ell l’escenari de l’Espai Ter.