En el país dels tenors, Jonas Kaufmann regna de forma absoluta -o quasi-, i en acabar el seu segon concert a Peralada -què dic en acabar?, ja a la primera part!- l’única resposta possible era treure bandera blanca i rendir-se de forma incondicional davant un art i una veu avui en dia sense parió.

Les raons per a l’entusiasme són múltiples. El cantant bavarès aconsegueix la quadratura del cercle, unir un cant meditat fins a l’últim detall amb l’excitació física que genera sempre una veu de tenor desplegant-se amb plenitud. Un impecable control tècnic li permet un legato plusquamperfet així com unes mitges veus i uns pianíssims que en altres serien un risc suïcida, tot sempre al servei d’una expressivitat generosa i una escrupolositat musical envejable: Kaufmann entusiasma sense necessitat de caure en el baladreig ni en l’ostentació d’uns recursos més que notables.

Cantant versàtil, totes aquestes virtuts les aplica tant en l’òpera alemanya com en la italiana i la francesa, a més del lied (recordem el magnífic Winterreise al Liceu). Sense ganes de portar la contrària a l’opinió majoritària, més que en un Wagner, certament de referència, hi ha raons per pensar que és en Verdi on Kaufmann es mostra com un artista encara més únic. Cert, el timbre, ombrívol, no té la refulgència solar de les millors veus mediterrànies, però les compensacions són múltiples, com a Peralada va evidenciar.

Un Don Carlo d’interioritzada angoixa i un Trovatore d’un lirisme desarmant (amb intent de trinat inclòs) van ser el pròleg d’una Forza del destino d’antologia: les mil i una subtileses del fraseig i la transició sense fissures del murmuri a l’esclat del seu Alvaro s’han d’escoltar per creure. La noblesa de Le Cid de Massenet va ser un colofó ideal a una primera part que posava el llistó a dalt de tot.

Un recital per emmarcar

El llistó no va baixar en la segona part wagneriana, amb una Orquestra de Cadaqués aquí més variable sota la direcció del servicial Jochen Rieder. L’empenta heroica de Siegmund, amb sengles Wälse de satisfactòria fermesa, va tenir el contrapunt de l’èxtasi poètic de dos dels Wesendonck Lieder, abans de passar a un Parsifal de polièdrica eloqüència. El final abrupte del fragment no va afectar l’entusiasme del públic.

Kaufmann va premiar l’auditori amb quatre propines, altre cop amb un perfecte equilibri germano-italià: Manon Lescaut de Puccini, L’arlesiana de Cilea i, ja en mode seductor, Paganini i Das Land des Lächelns de Lehár, dos fragments que servien de tastet del seu proper disc dedicat a l’opereta. Un concert per recordar.