Ja perdonareu la cronista si aquest acaba sent un relat massa parcial del que va passar ahir a la nit al festival Castell de Peralada, on el colofó d’un cap de setmana de luxe, amb la presència de l’English National Ballet, l’hi va posar el poderós cantant bavarès Jonas Kaufmann. Sí, the one and only.

La pluja no es va presentar ahir a la tarda a Peralada, cosa que en aquest cap de setmana d’agost no significava res de bo: els dos dies anteriors, la tempesta vespertina va garantir als de Tamara Rojo funcions sense rastre de núvols. Kaufmann també estaria de sort? La seva jornada havia començat amb un pla de relax i platja per l’Empordà... Us ho imagineu? Per després enfundar-se en un frac i sortir a escena davant un públic disposat a mostrar el seu entusiasme. Kaufmann ja és, sens dubte, l’amo de tot plegat. L’amo del firmament operístic. Des que el 2006 va debutar al Metropolitan de Nova York amb La Traviata, la carrera d’aquest tot terreny, que té en equilibri totes les característiques que ha de reunir un artista per ser una estrella, ha anat experimentant una evolució molt intel·ligent. Després d’haver superat una forta crisi vocal als anys noranta que va posar en perill la seva projecció, Kaufmann ha sabut fer que el temps jugui a favor seu: la veu se li ha carregat de maduresa i d’un ventall més ric de matisos. Una habilitat que, afegida a la seva capacitat actoral, acaba subjugant el públic.

Ho va demostrar a Peralada, després d’una accidentada entrada amb “Lo l’ho perduta... lo la vidi” de Don Carlo –l’òpera que el 2013 el va situar al top artístic de la Royal Opera House de Londres–, que per certa descompensació de l’orquestra no va lluir prou. Es va reafirmar, però, amb l’ària de Manrico “Ah si, ben mio coll’essere” d’Il Trovatore. Verdi va ser la gran aposta de la primera part d’aquest concert d’àries concebut per al públic de Peralada. El cantant alemany va voler evitar repetir el repertori del 2012 i va dissenyar un programa exigent, tot i que si alguna cosa ha après amb els anys és que ha de considerar el millor per a si mateix al marge dels milions de fans. I aquí va optar per intercalar obertures d’òperes amb àries, una a una.

Kaufmann va seguir el camí verdià en interpretar la difícil “La vita è un inferno all’infelicce...” de La forza del destino, un títol que ha cantat aquests dies al seu Munic natal, on, per cert, va cancel·lar per fatiga l’última funció, cosa que va fer posar molt nerviosos els seus fans de Peralada. I va arribar al descans amb la tan sentida “Ô souverain, ô juge, ô père” de Le Cid, deMassenet, on va destacar com el gran tenor del repertori francès –versàtil i poliglot, ell– i de personatges turmentats.

La seva presència, la tècnica i la capacitat per transmetre sentiments van arribar a noves cotes dramàtiques a la segona part. Amb l’Orquestra de Cadaqués dirigida pel seu col·lega Jochen Rieder, l’estrella va oferir el monòleg de Siegmund de La valquíria; “Amfortas! Die Wunde!” de Parsifal, i un parell de lieder de Wagner que van tornar boja l’audiència. I el president Mas i el conseller Mascarell en gaudien des de la llotja quan van arribar els bisos: “Donna non vidi mai”, de Manon Lescaut –allò s’esfonsava–. seguida de Il lamento di Federico, més una de les melodies alemanyes del nou CD (Paganini, de Franz Lehár), per concloure amb l’opereta Das Land des Lächeins. Senyor Kaufmann, és a casa seva.