Cerca de crítiques

Enquesta

Peralada aplega tres grans veus per a un drama revolucionari

29/7/2014 |

 

Programa: Andrea Chénier

Lloc i dia:Castell de Peralada

Marcelo Álvarez, Csilla Boross i Carlos Álvarez protagonitzen ‘Andrea Chénier’

Un títol com Andrea Chénier és idoni per il·lustrar la vocació eminentment lírica que el Festival de Peralada ha recuperat sota la direcció d’Oriol Aguilà. L’obra mestra de Giordano és un melodrama apassionat servit per una partitura amb àries i duos de gran brillantor. El rerefons històric, amb una doble crítica a la decadència aristocràtica i als excessos de la Revolució Francesa, pot donar peu a lectures dramàticament incisives, però desenganyem-nos, cap exegesi sociopolítica podrà mai substituir l’excitació visceral d’escoltar tres grans veus capbussant-se en les melodies memorables que ragen a doll des de l’escenari. I tres grans veus van ser les que va reunir Peralada.

Andrea Chénier, poeta. Aquesta és la descripció del personatge titular i aquesta va ser la forma com el va interpretar Marcelo Álvarez. El tenor argentí va oferir una inexhaurible capacitat per al matís, per a la coloració d’unes frases exposades sempre amb una extrema elegància. Els moments més dramàtics porten una mica al límit uns recursos que, sense ser els ideals d’un líric spinto, mantenen la bellesa vellutada del timbre, com bé va fer valer, més encara que en un abrandat Improvviso, en un immarcescible Come un bel dì di maggio.

Una debutant Boross

La soprano hongaresa Csilla Boross no només debutava a l’Estat, també encarnava per primer cop Maddalena de Coigny. La veu té un volum cabalós, a vegades un punt descontrolada en l’agut en fort, però amb capacitat per al recolliment. L’infantilisme de l’acte primer va donar pas a una composició més madura que va tenir bona plasmació en una apreciable La mamma morta, tot i un temps un punt exànime. Cert és que tant Boross com Álvarez van arribar justos de forces al duo conclusiu: el si natural que el tanca no va ser el so més gloriós de cap dels dos, però una nota mai desautoritza tota una interpretació.

La recuperació de Carlos Álvarez és una de les millors notícies del món operístic dels últims anys. En un esplèndid estat de forma, el baríton malagueny va ser un Gérard modèlic, incisiu en les seves invectives contra la noblesa, ple d’autoritat com a líder revolucionari i d’una franca eloqüència a l’hora d’abordar les seves contradiccions internes a Nemico della patria?, un dels moments més àlgids. L’àmplia nòmina de secundaris va combinar ben ajustades interpretacions (la Bersi de Mireia Pintó, el Mathieu d’Àlex Sanmartí, l’Increïble de Francisco Vas) amb d’altres de subestàndard (Comtessa i Madelon, Fléville).

Marco Armiliato va dirigir amb el seu bon ofici provat, optant per l’eficàcia abans que pel refinament sonor -que una irregular orquestra del Liceu tampoc no hauria pogut oferir-, tot i que al preu d’un fragor excessiu, mentre que el cor del teatre tancava amb bona nota l’etapa Basso. Amb una premissa tan simple com efectiva, la degradació progressiva de l’ambient palatí inicial, l’hàbil muntatge d’Alfonso Romero és ben llegívol. Fins i tot sembla un luxe exagerat per a una sola funció. Sort que és una coproducció amb Bilbao.

XAVIER CESTER
Ara