Johann Sebastian Bach acaba de passar uns dies a Barcelona; se l’ha vist deambular per la ciutat vella, sense perruca, això sí. El va animar molt veure’s en escultura a la façana del Palau de la Música, i fins i tot, acompanyat del seu fill Carl Philip, s’hi va fer fotografies. No va deixar de comentar que havia tingut un dels seus millors amics en aquesta ciutat, Pau Casals.

Bach, com sabem, s’ha actualitzat en totes les èpoques que l’han succeït. Un melòman a la porta del Palau recordava els Bach simfònics de Karl Richter, i si bé hi ha projectes ambiciosos de futur a la casa de lamúsica, també comentava el buit bachià de molts anys. I el mateix Johann Sebastian, veient també la recuperació de la seva imatge sonora amb instruments i tècniques d’època, pensava: “Coses d’aquest segle, intenta una síntesi del passat potser per la incertesa del futur”. Però ell sí que ho tenia molt clar, i no dubtava a provar els avenços tècnics de l’època, i més encara, compondre com la filosofia, sense especificar per a quin tipus d’instrument. I molt d’això va poder constatar-ho deambulant per alguns dels llocs on aquesta setmana l’homenatjaven: una cantata com la BWV 9 “Ens ha arribat la salvació...” enmig de la litúrgia catòlica, o de la “litúrgia melòmana” el dia abans d’omplir de forma impressionant la nau de Santa Maria del Mar, amb portes obertes a tots els qui en volguessin gaudir i sentir-s’hi bé.

Això i molt més va ser el que vam tenir en aquesta edició de Bachcelona. La cantata a Santa Maria del Mar la va fer el Cor BZM, el cor participatiu, i un quartet formidable de veus solistes: Aina Martin, Cristina Segura, Juan Bertrand i Vincent de Soomer, i un petit grup instrumental molt eficaç –faltava una mica de cos a la corda alta, i vibrato al violoncel–, amb un parell d’excel·lents solistes de Le Tendre Amour, grup que dies abans havia fet amb brillantor (i la qualitat de la soprano Rosique, amb l’oboè d’amor de Katy Elkin i Sébastien Perrin a la flauta) la cantata de casament BWV 210 a Santa Maria del Pi i a Sant Just i Pastor.

I l’observador Carl Philip, de qui també es van fer obres, va preguntar si encara hi havia pirates a Barcelona en veure un jove violista de bon so que lluïa un anell al nas. Va somriure el senyor Bach, que el dia anterior havia escoltat el bon treball que li van dedicar al Pi els seus col·legues del molt llunyà –per a ell– Teatre del Liceu, amb l’excel·lent cel·lista Clara Pouvreau. Enorgulleix l’ètica professional d’aquest grup. També hi va haver un racó per al Bach íntim amb el gran llaütista Andreas Martin, que va reflexionar sobre les transcripcions i l’escriptura de Bach per a llaüt amb elegància i claredat.

Quan Bach marxava donant la mà al seu fill rumb al port, diuen que el van sentir que deia amb il·lusió “fins l’any que ve”.