La poesia és compatible amb les matemàtiques? Un dels eixos de la colpidora Cels de Wajdi Mouawad que representa La Perla 29 es podria aplicar, sense la derivada terrorista, a L’art de la fuga de Bach: un recull de natura especulativa, àrid en aparença, en què el compositor desplega tota la seva ciència contrapuntística. Per revelar la natura expressiva d’aquests pentagrames cal també uns intèrprets, com Ton Koopman i Tini Mathot, que uneixin sense cesures els dos mons. En la seva segona edició, el Festival Bachcelona incrementa l’activitat i fa un salt qualitatiu amb una inauguració a càrrec d’aquests dos formidables músics holandesos.

L’art de la fuga ha permès les més variades combinacions instrumentals. Koopman i Mathot (parella dins i fora de l’escenari) opten per dos clavecins, bandejant ben aviat qualsevol sospita de monotonia sonora que es pogués plantejar abans de l’audició d’aquestes variacions a partir d’un sol tema en un sempitern re menor. La claredat en l’articulació, la varietat d’atacs, l’impuls rítmic (amb uns temps sovint d’inesperada agilitat, sense por ni del risc ni dels accidents) i la dosificació de la tensió van fer que cada fuga i cànon fos una font inesgotable de sorpreses. Sent un festival jove, es pot ser indulgent (només una mica) amb l’absència d’un programa de mà que il·luminés l’obra, avisés que hi hauria mitja part i informés de quins eren els preciosos clavecins que van dur Koopman i Mathot.