Cerca de crítiques

Enquesta

Siegfried al Liceu

Siegfried, camí de l'apoteosi amb Harry Kupfer

18/5/2004 |

 

SOLISTES VOCALS: Andrea Bönig, Graham Clark, Eric Halfvarson, Günter von Kannen, Cristina Obregón, Deborah Polaski i John Treleaven
DIRECCIÓ D'ESCENA: Harry Kupfer
DIRECCIÓ MUSICAL: Bertrand de Billy
LOCAL Liceu
DATA: Diumenge, 16 de maig del 2004

Ja només queda El capvespre dels déus per culminar el millor espectacle operístic.

¡Quin plaer escriure sobre un espectacle com aquesta Tetralogia wagneriana! Iniciada la temporada passada amb el pròleg, L'or del Rin, i la primera jornada, La valquíria, el segon Anell del director d'escena alemany Harry Kupfer (primer va ser Bayreuth, després --aquesta producció-- la Staatsoper berlinesa de Daniel Barenboim) torna al Liceu per a la seva conclusió amb les jornades segona i tercera, Siegfried i El capvespre dels déus.
Hi ha fins i tot qui qüestiona que el Kupfer d'avui sigui el mateix per qui els aficionats occidentals travessaven la frontera berlinesa de la RDA per veure els seus espectacles de la Komische Oper. També hi haurà qui, sortint del Liceu, pugui discutir aspectes de la posada en escena (els neons, per exemple), de la direcció musical (¿massa opac en el monumental duo entre Siegfried i Brünnhilde?) i dels cantants (¿Deborah Polaski no podria entregar-se més?). D'acord. Tot això es pot matisar i discutir. Però, en qualsevol cas, aquesta és una verdadera lliçó de teatre, una comunió entre l'escena i el fossat com en poques ocasions es pot veure (aquí Bertrand de Billy aconsegueix que l'orquestra --el metall sobretot-- apugi el llistó de l'any passat): sens dubte l'esdeveniment més gran del Liceu reconstruït. I un espectacle per a tots els públics: l'entès sabrà llegir entre línies --n'hi ha, i força--, però el profà també pot resistir, meravellat, la marató imaginada per Richard Wagner.
Els vuit solistes vocals compleixen, a més, de sobres. Citem-ne només tres: Graham Clark s'imposa com un Mime de gran cinisme; Falk Struckmann segueix aportant la seva contundència a Wotan (aquí el Vagabund), que mou els fils --destaca Kupfer-- de l'acció, i John Treleaven dóna vida a un Siegfried verge i insensat l'única redempció del qual, suggereix la música, podria trobar-se en l'amor per Brünnhilde. No serà així: la trista conclusió, diumenge que ve, amb El capvespre dels déus.
Joan Anton Cararach
El Periódico