Festival Bachcelona. J. S. Bach: Die Kunst der Fugue. Ton Koopman, Tini Mathot, clavecins. 20 de juliol. Palau de la Música Catalana (Petit Palau).

La inauguració del festival Bachcelona d’ahir al Petit Palau, amb un concert notable de Ton Koopman i Tini Mathot, ens serveix per explicar moltes coses del present sonor barceloní. Primer, que iniciatives com aquesta –comandada pels joves i ardits músics Pau Jorquera i Daniel Tarrida– demostren que la nostra ciutat pot idear una oferta musical de nivell artístic contrastat i rendible econòmicament si creu i aposta per programadors amb empenta com ells i oblida els neomarquesets de la música que només hi volen fer negoci i vendre canapès passats de volta. Segon, que Barcelona –si ho vol– també pot ser el centre d’iniciatives musicals sucoses durant els mesos d’estiu (on l’atenció dels melòmans tendia a fixar-se tradicionalment en festivals empordanesos i aventures muntanyenques). I tercer, que si es vol captar i mantenir l’atenció del públic vers la música culta, aquí i a la Xina popular, ens caldrà ordir nous paradigmes de certàmens en què aquesta no només hi sigui servida sota el paraigua del concert tradicional, sinó que es contextualitzi com a fenomen conceptual complex a través d’altres arts com el cinema o s’expliqui a través de la paraula i l’ensenyament. O abracem noves vies d’arribar al públic, o això s’acabarà ben aviat: que hi pensi qui hi ha de pensar, en especial les autoritats i els programadors. Però no sé què demano, ai las, veient gloriosos i agònics finals com el del Festival de Música Antiga a Barcelona. En fi, paciència…

Pel que fa el concert d’ahir. Die Kunst der Fuge és d’aquelles rares obres mestres de l’art sonor que t’obliguen a escoltar la música d’una altra manera. Marató musical única plena d’enigma i mitologia persistent (no té cap obra germana en el catàleg bachià i no sabem ben bé perquè el compositor la va escriure), compila tota una vida dedicada a la forma de la fuga com a mitjà tècnic, és cert, però també com a eina filosòfica i sentimental per comprendre el món. Lluny d’interpretacions sense ànima, concebudes amb esquadra i cartabó, Koopman i Mathot van entrar de ple en la psyche de Bach, per oferir-ne una lectura molt bella i rica en matisos, cercant-hi instants d’alegria, tristesa, o  pura meditació. L’única pega del concert va ser oferir-la (desconeixem si a petició de l’intèrpret o de l’organització) en dues parts, escapçada per un descans totalment innecessari que va dissipar el clima de torrentada i concentració que requereix aquesta obra. Aquesta discontinuïtat es va matisar, tot i això, a través d’una unitat ben pensada en el metrònom (Koopman dispara el Kunst amb tempi molt més ràpids que els del seu mestre Leonhardt, com va quedar palès en un Contrapunctus 9 i un final d’autèntic vertigen), un caràcter totèmic que, ai las, va sacrificar un pèl el lirisme dels moviments més lents. No obstant el fet, i prenent nota d’alguna nota falsa que només podria molestar els perepunyetes, la implicació conjugal dels dos intèrprets (el respecte amb el que s’escoltaven, fins i tot quan un d’ells no tenia les mans al teclat, era d’un amor reverencial) va regalar-nos un concert d’alt nivell, on el misteri de la Fuga es va fer més brillant i comprensible.

Evidentment, el Petit Palau (que va presentar una bona entrada, considerades les dates) no és la sala més adequada per escoltar dos clavecins. En altres recitals de format similar (pensem en el deliciós i recent concert del pianofortista Kristian Bezuidenhout) es va optar per situar els instruments a la platea, transformada en un escenari amb seients. Creiem, intuïtivament, que en aquest cas també hagués funcionat.

PS: Avui el Bachcelona continua el seu curs –ho farà fins el 27 de juliol– amb tres actes fantàstics que podeu consultar a la seva pàgina web. Si el festival continua així, pot esdevenir una de les perles d’aquesta nostra Barcelona sonora tan carca i avorrida. Felicitats a tots els qui el fan possible i ens allunyen del tedi.