Lloc i data: Auditori del Parc del Castell de Peralada (11/VII)

La inauguració del Festival de Peralada, la segona setmana de juliol de cada any, ja fa temps que és una fita al calendari musical de Catalunya i aquest any ha tingut una brillantor especial. No només per allò que diuen a My fair lady d’“everyone who should be here is here” (“hi són tots els que hi han de ser”) sinó perquè el programa d’aquest any, netament operístic i de gran qualitat, anava avalat per la presència del cèlebre tenor Piotr Beczala, de preciosa veu lírica pura (que l’any anterior va tenir un èxit sorollós en el recital de l’Església del Carme) sinó perquè l’acompanyava una soprano italiana, Erika Grimaldi, de veu atractiva i indubtable musicalitat (hi havia qui la comparava amb la Freni!) amb el conjunt amenitzat amb l’Orquestra de Cadaqués per complet, sota l’hàbil direcció de Marc Piollet.

Piotr Beczala va entrar en matèria de seguida amb l’ària Tombe degl’avi miei, de Lucia di Lammermoor, on va deixar clara la seva perfecció vocal, de cap manera mecanicista, sinó explicitada amb impulsos vocals nets i un timbre clar. La primera peça de la Grimaldi va ser La selva opaca, del Guglielmo Tell de Rossini, que no va resultar tan definitòria, però la soprano es va imposar en les escenes de Mimí i Rodolfo del I acte de La Bohème, de Puccini, i els dos cantants van deixar tothom admirat; al final, en el duo O soave fanciulla van emprendre l’agut final marxant d’escena, com manen els cànons.

En la segona part, Marc Piollet va fer brillar especialment l’orquestra en la música sublim de Gounod en les escenes de Roméo et Juliette, que tots dos van cantar meravellosament, però intercalant també la sensacional ària final d’Anna Bolena, de Donizetti, que potser va ser la peça de més impacte d’Erika Grimaldi (citem també el solo de corn anglès, a l’orquestra). I felicitem també Marc Piollet per l’impuls i la gràcia amb què va dirigir el Vals de Faust com a intermedi orquestral (per una vegada ens hem estalviat la magnífica, però sempiterna obertura de La forza del destino verdiana).

Beczala va cantar també amb precisió i intensitat ÔParadis, de L’Africaine de Meyerbeer (l’única peça d’aquest prolífic autor que encara sobreviu avui dia) i el recital va acabar amb el duo d’amor de Roméo et Juliette, on els dos intèrprets van coronar les seves anteriors intervencions amb un èxit rotund. Entre forts aplaudiments (mans i peus, com s’estila a Peralada en les grans ocasions), els cantants van oferir dos bisos: la Cançó de Vilja, de Lehár, i el brindis de La Traviata.