Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Bach, l'invulnerable
11/7/2014 |
Programa: Isabelle Faust i Kristian Bezuidenhout
Lloc i dia:Claustre de la catedral de Girona
El festival Nits de Clàssica va acollir dissabte 5 de juliol a Girona el concert d’Isabelle Faust (violí) i Kristian Bezuidenhout (clavicèmbal) al claustre de la catedral, amb un repertori de Bach. Jordi Cornudella hi va ser i ens ho explica.
Un repertori invulnerable
Les sonates per a violí i clave BVW 1014-1019 són una sèrie orgànica de sis obres que Bach va concebre com una unitat, tot i que no va arribar a publicar-les. Les va escriure entre els 35 i els 40 anys, als últims temps de Cöthen i els primeríssims de Leipzig, on encara les devia revisar almenys un parell de cops abans de morir (als 65 anys). Segurament es compten entre les obres de més èxit de tota la producció instrumental bachiana que no es va transmetre impresa, perquè se’n conserven una colla de manuscrits, i això vol dir que circulaven molt entre els aficionats. Carl Philipp Emmanuel, el 1774 (o sigui, quan ja feia 24 anys que el vell Bach era mort), considerava que eren una de les obres més refinades que son pare hagués deixat. «Hi ha uns quants adagios en aquestes sonates», escrivia, «que ni tan sols avui no es podrien fer en un estil més cantaire». I és ben veritat: una part d’aquesta música és magníficament cantabile, emotivament expressiva i agraïdíssima d’escoltar.
Però l’amabilitat no té res a veure amb cap facilitat. Aquestes obres no dissimulen que es tracta sempre de música complexa, començant pel fet que ens proposen de seguir tota l’estona tres veus: dues melodies (el violí i la mà dreta del clave) sobreposades a un baix (la mà esquerra del clave). Perquè som, naturalment, al món del contrapunt barroc; i, més encara, som a l’univers contrapuntístic de Bach, tan peculiar. És un món en què, al capdavall, el drama abstracte de les idees musicals en joc sempre acaba tenint més pes de conjunt que no pas l’expressió dels afectes que en tenyeix tants passatges.
De vegades, la tirada de Bach a l’abstracció fa que, a l’hora del concert, algunes de les seves obres siguin, almenys parcialment, un trencacolls insoluble: semblen música composta al marge de l’instrument per al qual està escrita, música aninstrumental o suprainstrumental. Com si Bach, en compondre-la, no escoltés l’instrument que l’haurà de fer sonar sinó la pura entitat fonològica del so, sense pensar en les possibilitats efectives de realització que pugui tenir al tocar-la. Una mostra exemplar d’això és el segon moviment de la sonata núm. 2 per a violí sol, en la menor (BWV 1003): una fuga de la qual ni l’enorme competència tècnica d’Isabelle Faust (que s’acompanya d’una musicalitat lloable, val a dir) no va ser capaç de donar una traducció instrumental fluent.
Aquesta qualitat de vegades suprainstrumental de la música de Bach és, potser, el corol·lari de la seva concepció diguem-ne nuclearment abstracta. I, al mateix temps, n’explica una altra de les qualitats sorprenents, que la singularitza fins a fer-la única entre la producció dels grans compositors. La música de Bach és més invulnerable que cap altra. Sempre que l’intèrpret hi posi el mínim requerit de competència, el resultat sol ser enlluernadorament bachià. Una fuga per a clavicèmbal tocada en una marimba o les variacions Goldberg tocades en un acordió exerceixen encara sobre nosaltres l’embruix característic de la música de Bach: més enllà del so físicament audible, se’ns emporten amunt, a l’esquena del cel, cap a la regió còsmica dels sons ideals.
Al concert que dissabte van oferir-nos Isabelle Faust i Kristian Bezuidenhout s’hi poden posar uns quants peròs d’un cert gruix, i tot i això no es pot negar que va ser un concert molt satisfactori, dels que valen la pena de debò. Els dos intèrprets hi van posar cadascun el seu grau de competència (molt superior en ella que en ell) i Bach, l’invulnerable, va fer la meravella.
L’harmonia del món
Isabelle Faust, nascuda el 1972 a l’hemisferi boreal (a Alemanya), és una de les violinistes de primera fila de la seva generació. D’ençà que es va donar a conèixer, fa una vintena d’anys, sobretot a partir de l’enregistrament que va fer el 1997 de dues sonates de Bartók, el seu repertori ha sigut amplíssim (de Bach fins a l’estrena d’obres contemporànies), però només en els últims temps ha incorporat les cordes de tripa i els arquets barrocs a les seves interpretacions de Bach.
Kristian Bezuidenhout, nascut el 1979 a l’hemisferi austral (és originari de Sud-Àfrica i es va formar inicialment a Austràlia), té la reputació de ser un dels grans pianofortistes de la seva lleva, especialitzat sobretot en Mozart; el seu repertori se centra en el classicisme, però s’obre una mica enrere (cap al barroc i el clavicèmbal) i endavant (cap al romanticisme, amb Beethoven, Mendelssohn i Schumann, interpretats sempre en pianofortes d’època).
Tots dos, per tant, procedeixen d’hemisferis geogràfics i musicals diferents: ella és del nord i de formació i repertori centralment «moderns», ell és del sud i de formació i repertori més aviat «antics». En conseqüència, el lligam musical entre Faust i Bezuidenhout es podria arribar a interpretar com una plasmació oportuna de l’harmonia del món. Oportuna i, potser, oportunista: no m’estranyaria gens que fos fruit, més que res, del fet que comparteixen una mateixa discogràfica (perquè ja se sap que les discogràfiques, com més va, més fan de representants d’artistes i de promotores de concerts). I aquesta discogràfica es diu, precisament, Harmonia Mundi.
Perdoneu la brometa beneita. Era una manera d’assenyalar que, si ho jutgem pel concert de dissabte, la col·laboració entre Faust i Bezuidenhout sembla circumstancial i transitòria (a diferència, per exemple, de la col·laboració estable i fructuosa entre la mateixa Faust i el pianista Alexander Melnikov). En qualsevol cas, és una col·laboració incipient: dissabte no van deixar endevinar que hi hagi, entre ells, ni una entesa musical genuïna ni el confort a què sol portar un llarg treball conjunt. Temps al temps, però: poc o molt potser hi podrem disfrutar, i Bach, l’invulnerable, segur que no se’n ressentirà.
Jordi Cornudella
Vilaweb
