L’Any Strauss no promet gaires alegries a casa nostra i, si no hi ha sorpreses, difícilment cap serà de la magnitud del concert inaugural de Palau 100, el cicle que torna a arrencar convocant un nom mític per a qualsevol melòman: Berlín. La Staatskapelle de Barenboim ha succeït la Filharmònica de Rattle amb dos dels poemes sonors (terme que bé recorda Miquel Desclot al programa) més imponents del compositor bavarès. Mai deixarà d’admirar el so de la Staatskapelle, amb les arrels ben fondes d’una corda de densitat única, en la qual per sobre s’enlairen una fusta de gran mal·leabilitat -el retrat dels adversaris de l’heroi protagonista d’ Ein Heldenleben va ser una delícia- i un metall poderós, si bé un punt rude. A l’amplitud tímbrica afavorida per Barenboim cal afegir una disciplina impecable que garanteix la unanimitat en els atacs i en la negociació dels passatges més alambinats.

Per descomptat, Barenboim, tot i certa fatiga aparent, va tenir molt a veure en l’impacte d’aquest Strauss, amb la seva capacitat de conduir amb mà magistral els fluxos i refluxos del discurs, d’acumular la tensió fins que explota de forma anorreadora, d’acaronar els moments més íntims i de caracteritzar cada passatge sense perdre mai de vista el conjunt. A Don Quixote es va lluir de valent el violoncel eloqüent de Claudius Popp, amb el contrapunt incisiu de la viola de Felix Schwartz, mentre que a Ein Heldenleben el concertino Wolfram Brandl es recreava en les capricioses volutes de la dona de l’heroi.

En un país com el nostre, avesat a les titularitats curtes, els 22 anys (de moment) de Barenboim amb la Staatskapelle de Berlín semblen una excentricitat. Segur que hi ha inconvenients, però un concert com aquest confirma que aquestes simbiosis artístiques són més estimulants que la provisionalitat permanent.