Una altra virtut és la de poder reunir amb més facilitat (menys assajos i funcions) un repartiment de primera línia, com va ser el cas, fins i tot malgrat el canvi anunciat d'Eva-Maria Westbroek. Amb una veu, si no altament seductora, sí segura i suficient, Amarilli Nizza va ser una Giorgetta punyent en els seus anhels de fugir de la sòrdida quotidianitat al costat de l'intens Michele d'Àngel Òdena, l'únic protagonista que cantava amb partitura (van sobrar quasi tots els faristols). El debut liceista d'Aleksandrs Antonenko (Michele) va ser espectacular: una veu brunyida, vibrant, poderosa, i un fraseig acurat que, com el dels seus col·legues, evitava els efectes vulgars que alguns confonen amb el verisme.

Un canvi no anunciat en aquesta sessió complementària al díptic format per Il prigioniero i Suor Angelica va ser el dels Canti di prigionia pels fragments simfònics de Marsia, també de Dallapiccola, dels quals el programa de mà no en deia res de res. Aquesta suite extreta d'un ballet del 1943, sense compartir el dodecafonisme de l'òpera, conté passatges d'apreciable delicadesa, ben defensats per l'OBC i el seu titular. Tanmateix, al final del concert, després de les fortes emocions de Puccini, algú recordava Dallapiccola?