Cerca de crítiques

Enquesta

Trencar la barrera

4/7/2014 |

 

Programa: L’eclipsi

Lloc i dia:Teatre Nacional. Festival Grec

Obra: L’eclipsi, òpera d’Alberto García Demestres, sobre l’obra de Paco Zarzoso Dir. escena: Xavier Albertí Dir. musical: A.G. Demestres Lloc i data: Teatre Nacional. Festival Grec (2/VII/2014)

Per començar amb la síntesi, i donar pas després a la reflexió que pugui interessar al melòman, podria dir que tinc la sensació que s’ha trencat una barrera que la música d’art actual imposava. En vista de les experiències de petita òpera de la nova generació de compositors que s’han donat fa uns quinze anys, crec que, al marge d’aportacions rellevants com La Cuzzoni, per exemple, aquesta proposta de García Demestres tindrà la virtut de no quedar-se només en l’estrena. És una obra molt teatral, en la qual cosa naturalment hi tenen molt a veure l’escena de Xavier Albertí i el vestuari de Montse Amenós, i en la qual domina la musicalitat. García Demestres parteix d’un llibret suggeridor, i el porta al seu terreny –ple de picades d’ullet que tenen a veure amb la seva personalitat– i fins i tot fa que la insistència en un casament entre dues dones quedi en el conjunt com un collage de posar i treure.

El llibre defineix molt bé el caràcter dels personatges, ben subratllat en l’aspecte teatral, que es manifesten en un entorn de diàlegs (hi ha diversos duos a l’obra, alguns de musicalment molt suggeridors i ben elaborats) i s’hi troba a faltar una mica més d’interioritat –que d’altra banda aporten amb excel·lència els actors Mercè Sampietro i Pere Ponce– en el sentit que l’ària d’òpera sol sorgir d’una acció més íntima. La part parlada dels dos actors estableix pauses que acosten molt l’acció a l’espectador. Hi ha personatges de caràcter, entre ells la Carla d’Anna Alàs, o la fotògrafa de guerra Alba (Elisenda Pujals), exemple de tractament, o la missionera Schneider, i escenes que instal·len el somriure (Carles i Diana al jardí), o un brillant septet central. Un aplaudiment a part mereix María Hinojosa, figura central.

Potser el compositor hauria d’explorar altres formes expressives del seu tenor Comas –formidable treball– i no insistir en les desinències a l’agut.

Hi ha seqüències de molta força expressiva, dramàtica, molt ben estructurades amb l’instrumental (també set músics) amb passatges que destil·len color, i expressió, sense temor d’argúcies de línia directa (melòdiques, rítmiques i d’ambient, com l’interludi del cementiri) d’agrair. Però no es tracta de convèncer amb el directe, sinó que en la trama hi ha intel·ligència. Una formidable labor de conjunt –excel·lents músics i actors– i amb projecció.

 

JORGE DE PERSIA
La Vanguardia