De vegades, un sent l’orgull de pertànyer a un país que ha fet grans coses per la cultura. Qui signa aquestes línies ho evocava mentre Juan de la Rubia presentava la seva improvisació amb l’orgue del Palau de la Música. Un Palau radiant, seu d’una entitat com l’Orfeó Català, aquest col·lectiu de cantaires que, més enllà de la pertinença a una institució simbòlica de la nostra història, aplega ara (i potser més que mai) el rigor i l’exigència per fer i presentar bona música.

Quatre nous socis d’honor (Antoni Ros Marbà, Salvador Mas, Jordi Casas Bayer i Lluís Millet i Loras) van pujar a l’escenari, on van rebre la medalla pertinent. Bonic preàmbul per al plat fort de la vetllada: la Missa en Mi bemoll major de Schubert, estrenada pòstumament i a través de la qual el més vienès dels compositors clàssics sintetitza en bona mesura passat i present de la música sacra germànica. No és una obra unitària, i per això van anar molt bé els tres passatges per a orgue (Mendelssohn, Brahms i De la Rubia) entre els moviments propis de l’ordinari de la missa.

Envejable estat de la formació coral (m’atreviria a dir que molt millor que el Cor de Cambra) davant de la direcció entusiasta i carismàtica de Josep Vila i Casañas. Intèrprets de casa, amb debut inclòs del tenor Roger Padullés, que trepitjava per primer cop l’escenari del Palau i que va defensar amb pulcritud i elegància l’Et incarnatus est de la missa de Schubert.

El que dèiem: orgull i gratitud. Si creguéssim en Déu, elevaríem una pregària al Creador. L’alternativa, agrair a l’Orfeó Català i al Palau de la Música que facin possible el miracle de la bona música.